LA JUDICIALITZACIÓ DEL PROCÉS

Llarena recorre al cas d’un assassí francès per vetar Sànchez

Confon el tribunal d’Estrasburg amb el de Justícia de la UE

El nom del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) fa temps que ressona en les interlocutòries de Pablo Llarena sobre els presos polítics. Mentre l’independentisme enfila el difícil camí cap a Estrasburg, el jutge instructor del Tribunal Suprem va deixant caure jurisprudència europea als seus textos per cobrir-se les espatlles. Però no sempre amb èxit. En la resposta a l’últim recurs de la defensa del candidat de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, en què li prohibeix sortir de la presó per assistir al ple d’investidura, Llarena cita el cas d’un assassí francès, Thierry Delvigne, a qui se li va negar el dret de vot després de 12 anys de condemna. Un cas que, segons l’advocat de Sànchez, Jordi Pina, i altres juristes consultats per l’ARA, “no té absolutament res a veure” amb la causa contra l’independentisme al Suprem.

A més, tal com fa notar Pina en el recurs d’apel·lació sobre la decisió de Llarena presentat dilluns, no es tracta d’una sentència del TEDH, sinó del Tribunal de Justícia de la UE, amb seu a Luxemburg. Les dues instàncies són molt diferents. La primera s’encarrega de garantir el compliment del Conveni Europeu de Drets Humans, que Espanya va firmar el 1979, en el marc del Consell d’Europa. I la segona té la missió de garantir que la legislació de la UE s’interpreti de la mateixa manera en cada un dels estats membres. Com en el cas de la crema de fotos del rei, Espanya ha perdut ja diferents contenciosos de pes a Estrasburg relatius a la llibertat d’expressió o a maltractaments i tortures.

El cas Delvigne va tenir un ampli ressò en el moment de la sentència, el 2005, perquè per primer cop el tribunal de la UE avalava que un estat pot privar del vot un ciutadà europeu en les eleccions a l’Eurocambra. Però en cap cas es tractava d’un polític empresonat de manera preventiva per rebel·lió o sedició. L’únic que va demanar Delvigne és, un cop complerta la seva condemna per un delicte greu, poder tornar a votar. Fins al 1994 -l’acusat va ingressar a la presó el 1988- el dret francès establia la privació automàtica dels drets de sufragi actiu i passiu de tots els condemnats per un delicte greu. Amb una reforma del Codi Penal va passar a ser el jutge qui decidia sobre si s’impedia votar.

Per a David Bondia, professor de dret internacional públic i president de l’Institut de Drets Humans de Catalunya, l’error de Llarena demostra “el poc costum a l’Estat d’utilitzar la jurisprudència internacional”. Destaca, a més, que el cas no té res a veure amb la petició de Sànchez d’obtenir un permís extraordinari per poder sortir de Soto del Real i anar al ple d’investidura i que l’independentisme no té previst recórrer a Luxemburg, sinó a Estrasburg. Ara bé, la sentència del cas Delvigne estableix que poden introduir-se limitacions a l’exercici dels drets fonamentals sempre que siguin proporcionades, i així ho recull Llarena.

“Tot i que qualsevol ciutadà té reconeixement d’optar a una investidura democràtica i representativa, la facultat no desactiva l’obligació judicial de vetllar perquè l’exercici del dret a qui se li atribueix una greu actuació delictiva no posi en risc facultats de més rellevància i més necessitats de protecció”, escriu el jutge en la resposta al recurs de Sànchez, citant el cas Delvigne. I s’aferra també a aquest argument en d’altres interlocutòries.

El mafiós que no podia votar

En la resolució del 29 de gener en què denega als diputats empresonats un permís per poder assistir a la investidura de Carles Puigdemont, el jutge del Suprem torna a citar el cas Delvigne com si fos del TEDH, i n’hi afegeix un altre d’un mafiós italià, el cas Labita, del 2000. Es tracta d’un ciutadà italià a qui se li impedia votar després d’haver estat absolt per evitar la influència de grups mafiosos als col·legis electorals. Aquesta sí que va ser una sentència d’Estrasburg, però altre cop s’està davant d’un cas difícilment comparable, segons Bondia. “Totes les defenses dels presos polítics haurien de començar a fer servir bona jurisprudència europea per preparar el terreny de cara a Estrasburg”, conclou el professor.

EDICIÓ PAPER 22/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF