"Al Senegal viuen del calçat, com en vivíem a Inca"

IncaAl número 27 del carrer de Joan d’Àustria d’Inca, darrere un aparador ple de teixits i brodats, hi ha un espai on la solidaritat es concreta. És el taller de Punts amb Vida, el projecte més visible de l’associació Inca Solidària.

Allà, una vintena de dones es reuneixen per cosir i destinar el seu temps i creativitat a ajudar altres persones: des d’Inca fins al Senegal, passant per València, Lleó, Grècia, Síria, Sèrbia, Ucraïna, Gaza…

El taller no és un lloc de producció en sèrie, sinó un espai de trobada des d’on organitzen accions solidàries. La seva missió és tan simple com ambiciosa: ajudar altres persones a través de l'empatia i l'acció col·lectiva.

Al darrere, i encapçalades per la presidenta, Antonia Triguero, hi ha un grup de dones com Gertrudis Borrueco, una institució del voluntariat a la capital del Raiguer. “Som voluntària des de fa més de 40 anys”, aclareix Gertru amb naturalitat. “Amb Antonia vàrem fer pinya al voluntariat del menjador social de Càritas d'Inca, però ella ja venia de Síria i de fer moltes més coses”, explica.

La seva història d'entrega té inici en el moment que la seva filla, que ara és adulta, tenia només set anys i va començar la catequesi. Gertru es va implicar a través de l'esplai i les parròquies amb la recollida de roba i menjar. També ha dedicat incomptables hores a atendre dones maltractades i persones malaltes. Per a ella, el voluntariat no és una activitat puntual, sinó una part essencial de la vida. “Crec que no sabria viure sense fer voluntariat. És una cosa que et surt de dins”, diu.

Llibres per llet

Allò que va néixer el 2018 com una trobada de quatre o cinc dones a la parròquia de Sant Domingo ha evolucionat cap a un espai situat al carrer de Joan d'Àustria número 27. Gertru en recorda els inicis: "Primer no donàvem l'abast. Regalàvem un llibre a canvi d'un litre de llet a qui ho demanava".

De la parròquia varen anar a un pis: un espai petit, pocs recursos i molta voluntat. Si una família necessitava una bossa per a l’escola, n'hi feien una. Si calia recaptar doblers, organitzaven activitats. Aquesta capacitat d’escoltar i respondre ha estat clau per consolidar una xarxa solidària que avui arriba més enllà.

Actualment, ja a la botiga-taller, una vintena de dones es reuneixen per cosir i donar suport a diverses iniciatives. Gràcies a una petita subvenció varen poder comprar màquines de cosir per a teles gruixudes i també restauren màquines antigues. Les seves creacions –bosses, complements i peces decoratives– s'han convertit en una marca pròpia, i els fons recaptats es converteixen en aliments i ajuda d'emergència.

El taller és també un espai d’aprenentatge i empoderament. Ningú hi arriba sabent-ho tot. “Jo només sabia fer baixos de pantaló. Ara em demanen qualsevol cosa i la faig”, diu Gertru. Aprendre forma part del procés, igual que equivocar-se. “Si no ho fas malament alguna vegada, no n’aprendràs mai”, apunta.

Orgull inquer

“Darrere cada puntada hi ha persones d’Inca que transformen la tradició en esperança”, assenyala la presidenta, Antonia Triguero. D'aquí neix el darrer projecte tèxtil: Orgull Inquer. A través de la confecció d'uns domassos fets a mà amb l'emblema del ca llebrer, l'associació reivindica el sentiment de pertinença i dona color als balcons de la ciutat.

Però aquest orgull local no entén de fronteres. Els fons que recapten arriben a diversos àmbits: des d’accions locals al banc d’aliments, el menjador social i esdeveniments com la pròxima diada solidària per a Oriol i la investigació de la síndrome FOXG1, a l'ajuda als afectats per la dana a València, passant pel suport a Lleó després d'un incendi (on varen vendre la mel que un apicultor va poder salvar), fins a enviaments a Ucraïna, Síria i Sèrbia i el desenvolupament de serveis bàsics al Senegal.

El projecte també s'ha materialitzat a Palestina amb Aid for Gaza. Allò que semblava impensable avui és una escola on més de 500 nins reben aliment, roba i un espai segur on continuar aprenent.

Un internacionalisme que Gertru, que va viatjar recentment al Senegal, reconeix que impacta emocionalment: "Vaig baixar de l'avió i hauria tornat a Mallorca el mateix dia, per l'impacte que fa veure amb què viuen. Però anar allà i veure com ho comparteixen tot, com els canvia la vida... fa que tot valgui la pena".

“Ara farem una desfilada amb les seves teles i hem implicat gent senegalesa perquè ens diguin quines maneres i quins costums són els seus. Allà viuen com vivíem aquí del calçat. La majoria fan sabates, però unes sabates amb la seva identitat. Nosaltres volem plasmar l'autèntic de la seva terra”, remarca Gertrudis.

El voluntariat transforma qui el practica

No cal tenir unes habilitats especials per participar-hi. Gertru llança un missatge clar: "La gent em diu: 'Jo tota sola què faré?'. Però si tothom diu això, mai serem dos, ni tres. Sempre serem un tot sol. Jo els diria que ho provin. Si no vens, no saps què es fa. Si no ho fas malament, mai n'aprendràs".

Després de dècades d’implicació, la seva conclusió és senzilla: el voluntariat també transforma qui el practica. "No sabria viure sense fer voluntariat. Reps més del que dones". Quan li demanen si no està cansada, la resposta és clara: "Jo descans veient que la gent té ajuda", assegura mentre les màquines continuen funcionant i les teles, prenent forma.