La zona escolar única: quan la ‘llibertat’ es converteix en desigualtat
Hi ha moments del dia definitoris d’un poble o d’una ciutat. Els matins, quan milers d’infants i adolescents omplen els carrers per arribar a l’escola o a l’institut, són el retrat més sincer del nostre model urbà i educatiu. Perquè l’escola no és només un edifici: és comunitat, barri i igualtat d’oportunitats. Ara, la Conselleria d’Educació, en mans del PP i sostinguda per Vox, vol desmuntar aquesta peça fonamental de la nostra societat amb una lleugeresa i una manca d’argumentació esfereïdores. La proposta de zona escolar única no és un simple criteri administratiu, sinó una amenaça directa a l’equitat real del sistema.
La presidenta Prohens ens la ven com una ampliació de ‘llibertats’. Però, a la pràctica, qui pot triar? Qui es pot permetre més trajectes, més temps per a la conciliació i més peripècies logístiques? El lector ja ho ha endevinat: quan elimines la proximitat com a criteri vertebrador, la llibertat es converteix en competició. I, en aquesta cursa, no totes les famílies parteixen del mateix punt. Aquesta ocurrència promou més trànsit, més accidents i més contaminació just quan hauríem d’anar en sentit contrari: entorns segurs, mobilitat activa i recuperar la confiança en el carrer. La zona única no és neutra; és ideologia pura, perquè pretén reordenar la vida quotidiana. Tensiona pobles, ciutats i carreteres –ja prou embossats– i converteix el trajecte escolar en un problema permanent de mobilitat.
El pedagog Francesco Tonucci ho sintetitza així: el domini del cotxe privat a les ciutats està superat i, sobretot, és insuportable; els municipis han expulsat els infants de l’espai públic i l’han convertit en una infraestructura hostil. Insisteix que la ciutat fallida és la que s’entesta a concebre’s únicament per a adults en edat productiva, i no per als infants ni per a les persones vulnerables. L’any 2016, jo mateix escrivia a ARA Balears la crònica del que l’italià visibilitzà de forma contundent durant la seva visita a Palma. Va acudir a la crida de l’Ajuntament de Palma per reconèixer tots els centres educatius que, en aquell moment, s’involucraven activament en el creixement de la xarxa de camins escolars segurs. Durant la trobada vàrem poder subratllar els beneficis d’aquestes iniciatives: fomentar la proximitat, l’autonomia de l’alumnat i reduir trajectes innecessaris en vehicles de motor. És terrible veure que ara tota la feina de comunitats educatives senceres quedi soterrada per una reforma que és tot menys pedagògica. Deu ser perquè a la ultradreta li aterreix que les relacions que neixen a l’escola tenguin continuïtat al barri; que l’alumnat aprengui des de la realitat propera, i que la diversitat de la societat es reprodueixi dins l’aula.
Però el pitjor sol ser sempre allò que no es veu a primera vista: la segregació. Una de les principals amenaces per a l’educació és rompre la igualtat d’oportunitats, aprimant l’escola pública mentre s’engreixa la privada. La zona única concentra alumnat vulnerable en uns centres i alumnat benestant en uns altres, i alimenta diferències acadèmiques, de convivència i de projectes de vida. Quan un centre esdevé sinònim de ‘problemes’ i un altre de ‘bon nivell’, la ciutat comença a separar-se en dues velocitats. I després sorprendrà que hi hagi abandonament escolar prematur, famílies que es resignin o docents que hagin de fer miracles amb els recursos disponibles, cada cop més minsos. La segregació escolar es destapa com una fàbrica de desigualtat i de discòrdia urbana a llarg termini. I, com si això no bastàs, s’hi afegeix un ingredient nou especialment pervers: recuperar el criteri d’antic alumne (donar punts extra per vincles familiars previs amb el centre), que té una única intenció: consolidar una ‘selecció natural’ als centres més sol·licitats i penalitzar l’alumnat nouvingut o sense xarxes familiars.
El més preocupant és que tot això es plantegi sense una avaluació d’impactes en termes de mobilitat, educació, urbanisme i sociologia. Per aquest motiu, els Socialistes de Mallorca hem reclamat, sense èxit, informes tècnics previs abans de modificar la zonificació. No podem improvisar amb una decisió que altera el matí i l’horabaixa de milers de famílies i que pot marcar trajectòries educatives senceres. Especialment, quan el ple del Consell Escolar de Mallorca s’hi ha pronunciat explícitament en contra, per no parlar de tota la normativa d’obligat compliment i en vigor que infringeix: tres directives del Consell Europeu, quatre comunicacions i resolucions de la Comissió Europea, tres resolucions de l’Europarlament, tres lleis estatals (l’orgànica d’Educació i dues de mobilitat i transició energètica), la llei autonòmica d’Educació i els Plans de Mobilitat Sostenible, tant de les Illes Balears com el de Palma. Quasi res!
Si la Conselleria vol parlar de millorar una escolarització equilibrada, dotar de recursos els centres amb més complexitat, consolidar comissions de seguiment amb indicadors públics i desplegar un pla d’entorns escolars saludables i segurs amb mesures avaluables, ens hi trobarà: hi donarem suport. Però, malauradament, s’han negat a impulsar cap d’aquestes iniciatives tot dient que els socialistes el que volem és que tots els nins vagin a l’escola a peu. Reduccionisme i manca de credibilitat, que se certifiquen a cada ple amb bona part de les intervencions del PP i de Vox. La correcció no és difícil: recuperar una zonificació coherent amb el territori, posar l’equitat al centre i escoltar –de veres– el que ens diuen pedagogs, docents, famílies, urbanistes i, sobretot, els infants. Perquè quan l’educació perd el nord, el preu no el paga un conseller: el paga tota una generació.
