25/08/2021

Vulnerabilitats

L’última persona que em va dir “M’agrades més quan et mostres vulnerable” va aprofitar la primera ocasió (i la meva estupidesa) per, en efecte, vulnerar-me. Els detalls no venen al cas, excepte allò de l’estupidesa, que vull remarcar perquè no es confongui amb la ingenuïtat. La ingenuïtat és noble, l’estupidesa és estúpida. Dit això, ha estat un estiu ple de referències a la vulnerabilitat començant per l’apel·lació de l’alcaldessa Colau en la seva dura experiència de balconing estival. Però també la decisió de Biden de retirar-se de l’Afganistan, o la pèrdua de Messi, inconsolable malgrat els mocadors auxiliadors, o la interrupció d’un monòleg suposadament ofensiu per una regidora; són amargues cures d’humilitat que no queda tan clar si guareixen o enverinen. La humilitat, la vulnerabilitat, l’empatia i el respecte només són virtuts si no són el refugi del cinisme. O bé, com deia abans, si no són fruit d’una profunda estupidesa. No sigueu estúpids.

Cargando
No hay anuncios

Ens vam sentir vulnerables quan va irrompre el virus i quan ens van tancar a casa a cop de decret. Ho vam entendre per raons sanitàries i ho vam complir, perquè a banda de sentir-nos vulnerables resulta que ho érem. I ara que les dades milloren a un bon ritme, i que hem passat quasi tots per la cua del veterinari, toca preguntar-nos quan passarem de ser gent de bona fe a veure com ens surten orelles d’ase. Londres ja obre els locals de nit i nosaltres, en ple Mediterrani (i a diferència d’Itàlia), els tenim noucentísticament tancats. Fins i tot tenim alcaldes que demanen tocs de queda, tanqui’m, tanqui’ns, que només puc controlar els brètols vulnerant els meus drets fonamentals i els dels meus veïns. Vivim temps de vulneració de llibertats ben bàsiques, ja des del 2017 amb l’explícita repressió política. Normalitzar-ho és passar de ser gent ordenada, culta, neta, desvetllada i feliç a demanar que ens tanquin perquè ens fa por la llibertat. O perquè, en lloc d’aprofitar la força del monstre per fer la llegendària clau de judo, el que fem és aprofitar la pròpia força per tombar-nos a nosaltres mateixos un cop i un altre. I, esclar, la gent se n’acaba cansant. I no calla.

Cargando
No hay anuncios

Hem de tenir molt clar que hem viscut i vivim encara situacions inacceptables, abusives, immorals i també il·legals, d’un autoritarisme innegable i estrangulador, si volem entendre determinades reaccions del públic. L’alcaldessa, tan respectablement vulnerable, resulta que s’adreçava a un públic fart de ser vulnerat: tant pel que fa a factors ideològics (sí, l’independentisme és una ideologia perseguida) com pel que fa a la gestió municipal, tan de cartró i purpurina que sembla mentida que costi tant trobar-hi una alternativa sòlida. La gent va xiular l’empatia de pa sucat amb oli, l’equidistància calculada, la superioritat moral, l’immobilisme governatiu i l’aristocràcia pretesament republicana amb què es manifesta la formació que mana al consistori. Evidentment, això no succeirà només amb Colau: succeirà a cada líder que confongui balcó amb carrer, que intenti barrejar-se entre la multitud per eludir les seves responsabilitats, que vengui pastilles desinflamadores o vulgui distreure amb avorrides polèmiques aeroportuàries. Ens anem fent més i més vulnerables mentre ens demanen entendre sempre la vulnerabilitat de qui mana. No sigueu estúpids.

Cargando
No hay anuncios

La millor manera de saber si pots confiar en algú és confiant-hi. Estic d’acord amb la frase de Hemingway, encara que el problema és que en efecte ho acabes sabent. El mètode consisteix en estar disposat que t’enganyin, parar la primera galta, i és una estratègia infal·lible si realment es vol saber la veritat. De vegades també ens la fan saber sense haver-la buscada. I, després, sovint la maldat entra per aquella escletxa i fabrica milers de nous abusos: quan et foten una pallissa en un carreró sense sortida, sempre s’hi recreen durant una bona estona. Si et mantens viu, però, si tens la sort d’aixecar-te, l’avantatge que tens és que ja no et queden més galtes. I que ja saps de què va això, i quins aliats tens i quins no. Per no confondre’s: un aliat, encara que hagis estat un estúpid, no es dedicarà a repetir-t’ho durant anys i anys. Ni et dirà que li agrades més quan ets empàtic i vulnerable i fraternal, mentre tu et dessagnes. Un dia deixes de ser estúpid, i d’escoltar aquestes cançonetes. I això és el que ens pot passar: que, de tantes coses que ens han vulnerat, un bon dia ens llevem i ens adonem que ja som invulnerables.