Jo vull canvi d’hora

Ho diré clar: jo vull canvi d’hora. Ho dic amb la tranquil·litat de qui sap perfectament que la seva opinió no canviarà res, que no sortirà cap ministre corrents cap a Brussel·les perquè jo m’hi hagi pronunciat, però conscient que, tanmateix, la suma d’aquestes petites declaracions inútils és precisament el que dona gust a la vida democràtica. Som aquí per debatre-ho tot, fins i tot allò que la UE acabarà decidint per nosaltres.

Des que Pedro Sánchez va anunciar que vol dur a Europa la proposta de posar fi al canvi d’hora a partir del 2026, s’han despertat més passions que en una final del Barça-Madrid: canvi sí, canvi no, horari d’hivern, horari d’estiu. Hi ha científics que diuen que canviar-la ens afecta mentalment. Altres diuen que no tant. I entre uns i altres, la majoria només sabem que dos o tres dies l’ànim se’ns desquadra una mica, que quan badallam no sabem si tenim fam o son o les dues coses alhora, i que després el cos s’hi acomoda com si no res. Però aquí ve el meló: si ens desorienta el canvi, què ens passarà quan tot sigui igual sempre? No ens coneixem? Ens deprimirà la monotonia? Sempre hi ha motius per al trauma.

Confessaré una aprensió: si no es canvia l’hora i s’acaba imposant l’horari d’hivern com sembla, s’acabarà fent de nit abans. I, com deia una amiga en sortir de fer feina quan ja era fosc: “On vas que et vegin?”. A més, els que no són matiners patiran una condemna solar perpètua. Cada dia, el sol els saludarà abans que estiguin preparats per a cap salutació. I una altra cosa: què en farem del moment màgic en què, cap a la primavera, l’horabaixa s’allarga de cop i molts tenen la sensació que la vida millora? I què els passarà als qui celebren amb la mateixa alegria la tornada a l’horari d’hivern perquè augura una baixada de la calor? Amb l’horari únic, aquests plaers rituals desapareixeran. És vera que són rituals frívols, però, si no hi ha més despesa energètica, deixau-nos aquestes alegries estacionals.

I sí, podríem parlar d’estalvi energètic, però aquí també hi ha estudis per a tots els gustos. Si no hi ha diferències significatives, com diuen, em deman si és millor una petita muntanya russa emocional o la monotonia eterna. Canviam l’hora quan el dia comença més tard, i tornam a canviar-la quan hi ha més claror. És un sistema imperfecte, sí, com nosaltres mateixos. Potser allò que realment ens molesta no és el canvi d’hora, sinó canviar nosaltres. I davant la impossibilitat de fer grans revolucions, ens aferram a aquest petit ajustament del rellotge com qui mou els mobles del menjador per sentir que evoluciona. També hi ha qui mai no mou els mobles.

A mi, què voleu que us en digui, m’agrada aquest ball de la primavera i la tardor. Hi estic avesada. M’agrada perdre’m una mica al calendari i retrobar-me al cap de dos o tres dies. M’agrada tenir motius per queixar-me del canvi d’hora, però també per celebrar-lo. I si finalment Europa decideix imposar l’horari únic, ho hauré d’acceptar. Però ho faré amb el dret inalienable a murmurar-ne tota la vida o a canviar diametralment l’opinió que acab d’escriure.