De l’enquesta periodística de Conxa Espinalt publicada tal dia com aquest dimecres a Mirador (16-XI-1933) en vigílies de les primeres eleccions amb vot femení. Hi ha un tret cabdal en la modernització de la premsa catalana durant la República: les moltes joves que s’incorporaren a l’exercici periodístic reforçaren l’aposta d’aquella generació professional pel reportatge àgil i incisiu.
Com que el vot femení i el resultat que aquest pugui donar en aquestes eleccions del dia 19, que seran com una mena de baptisme de ciutadania per a nosaltres, constitueix un tema nou en el nostre món polític, m’he sentit temptada de provar un treball d’exploració, si no per esvair la incògnita, per arribar almenys a recollir impressions de primera mà. De bell antuvi volia adreçar-me a les figures femenines més rellevants del nostre món de les lletres, les arts, la política i l’esport; però, creient que aquestes dames seran segurament recordades per altres cronistes he cregut millor de cercar la veu de les dones humils –ara aquest adjectiu està de moda–, escoltar l’electora desconeguda. Així, fora de dues o tres dames que per tenir idees determinades i preconcebudes ens han fet una resposta conscient, en la resta de les futures electores hem trobat una pintoresca concepció de la política que ens deixa endevinar que les dones en general es refien, més que de llurs idees, de la pròpia intuïció. He començat la tasca adreçant-me a una dona de sa casa, amb talent natural, comprensiva, endreçada i metòdica en les seves coses. És una senyora una mica escèptica i un bon xic irònica. Quan li dic el motiu que em porta, es queda perplexa i astorada. Un cop refeta de la sorpresa em diu amablement: –Ja podeu confessar-me. Sense pensar-m’hi més li aboco la pregunta inicial. –La meva voluntat i el meu desig –em diu– és anar a votar, però no sé encara si el meu marit s’hi oposarà. […] [Després de parlar amb venedores, porteres...], a la plataforma del tramvia, carrer de Corts Catalanes enllà, com un darrer recurs interrogo tan hàbilment com puc el conductor sobre aquesta incògnita del vot femení. –Què opineu? Per qui votaran les dones en aquestes vinents eleccions? –En general, estigui certa que les casades votaran al revés del marit. Si el marit és de l’Esquerra, elles votaran la Lliga, o si ell és d’Acció Catalana, ella votarà els de la Defensa Social o els comunistes. –Però i les solteres?, 1i faig jo. –Aquestes és diferent, votaran d’acord amb el promès. El conductor m’ha resultat un escèptic o potser un cínic. O bé deu viure malament amb la dona o és un dispèptic. Si ell hagués aclarit l’enigma amb la seva profecia càustica, resultaria que les vinents eleccions trencarien la pau conjugal i portarien la pertorbació a les famílies. Si hagués de resumir la impressió que he tret de la meva enquesta, feta a l’atzar, diria que en les meves interlocutores he trobat una perfecta desorientació i que jo m’he quedat tan desorientada com elles. Una reflexió m’ha esvaït el neguit del dubte. Les dones, m’he dit, faran, al capdavall, el mateix que els homes: votaran per qui millor els plagui. I si a moltes d’elles els falta una convicció arrelada, és que amb això es diferenciaran gaire de molts homes?
De l’enquesta periodística de Conxa Espinalt publicada tal dia com avui a Mirador (16-XI-1933) en vigílies de les primeres eleccions amb vot femení. Hi ha un tret cabdal en la modernització de la premsa catalana durant la República: les moltes joves que s’incorporaren a l’exercici periodístic reforçaren l’aposta d’aquella generació professional pel reportatge àgil i incisiu.