Tot el que sé de Vladímir Putin

Fa anys que parlo amb empresaris i gent de dintre del Kremlin amb informació privilegiada. El 2016 vaig publicar un llibre, All the Kremlin’s men, sobre el cercle íntim de Putin. Des de llavors he anat recopilant informació per a una possible seqüela. Tot i que els moviments al voltant del president són opacs -Putin, antic oficial del KGB, sempre ha sigut molt reservat i aficionat a les conspiracions-, les meves fonts, que parlen amb mi a condició que en respecti l’anonimat, sempre l’han encertat. I el que he sabut sobre el comportament del president aquests dos últims anys és alarmant. La seva reclusió i inaccessibilitat, la profunda convicció que Rússia ha de recuperar el domini sobre Ucraïna, així com la decisió d’envoltar-se d’ideòlegs i aduladors, han contribuït a portar Europa al moment més perillós des de la Segona Guerra Mundial.

Putin va passar la primavera i l’estiu del 2020 confinat a la seva residència de Valdai, més o menys a mig camí entre Moscou i Sant Petersburg. Segons fonts de l’administració, hi era en companyia de Iuri Kovaltxuk, que és el principal accionista del Rossiya Bank i controla diversos mitjans de comunicació amb el vistiplau de l’estat. És amic íntim i assessor de confiança de Putin des dels anys noranta. Però, segons les meves fonts, el 2020 es va consolidar de facto com el segon home més poderós de Rússia, el més influent de l’entorn del president.

Kovaltxuk és doctor en física i fa temps va treballar en un institut dirigit pel premi Nobel Jorés Alfiórov. Però no és només un home de ciència. També és un ideòleg adscrit a una visió del món que combina el misticisme cristià ortodox amb les teories antiamericanes de la conspiració i l’hedonisme. I, pel que sembla, aquesta és ara també la cosmovisió del president. Des de l’estiu del 2020, Putin i Kovaltxuk han sigut gairebé inseparables i tots dos junts han fet plans per restaurar la grandesa de Rússia.

Segons gent que està al corrent de les converses de Putin amb els seus ajudants durant aquests últims dos anys, el president ha perdut tota mena d’interès pel present: l’economia, els problemes socials, la pandèmia del coronavirus, tot això l’avorreix. En canvi, Kovaltxuk i ell estan obsessionats amb el passat. Un diplomàtic francès m’ha explicat que el president francès, Emmanuel Macron, es va quedar atònit quan Putin li va engegar un llarg discurs sobre història en una de les converses del mes passat. No hi havia cap motiu per a la sorpresa.

En la seva imaginació, Putin està en una situació històrica única en què per fi es pot rescabalar dels anteriors anys d’humiliació. Als anys 90, quan ell i Kovaltxuk es van conèixer, tots dos s’esforçaven -i també el país- per trobar un nou punt de partida després de la caiguda de la Unió Soviètica. Creuen que Occident es va aprofitar de la debilitat de Rússia per acostar l’OTAN tant com fos possible a les fronteres russes. Segons Putin, la situació actual és la contrària: ara el dèbil és Occident. L’únic líder occidental que Putin s’ha pres mai seriosament és l’anterior cancellera alemanya, Angela Merkel. Ara que ella ha plegat, és hora que Rússia es vengi de les humiliacions dels anys 90.

Es veu que no té ningú a prop que li porti la contrària. Segons els que el coneixen, Putin ja no es reuneix amb els amigots per fer unes copes i una barbacoa. Aquests últims anys ha tallat les relacions amb la major part d’assessors i amics. Abans era com un emperador a qui li agradava aprofitar-se de les controvèrsies dels seus súbdits, escoltar com es denunciaven mútuament i girar-los els uns contra els altres, però ara està aïllat.

La seva escorta ha imposat un protocol estricte: ningú pot veure el president sense confinar-se una setmana, ni tan sols Ígor Setxin, abans secretari personal seu i ara cap de la companyia petroliera estatal Rosneft. Diuen que Setxin es confina dues o tres setmanes al mes per poder mantenir reunions ocasionals amb el president.

A All the Kremlin’s men vaig descriure el fenomen del col·lectiu que envoltava Putin: com el seu entorn estava sempre ansiós per anticipar-se als seus desitjos. Aquests col·legues li deien a Putin exactament el que volia sentir. Aquest col·lectiu encara existeix: el món sencer ho va veure la vigília de la invasió, quan va convocar els membres del Consell de Seguretat, un per un, i els va preguntar la seva opinió sobre la guerra imminent. Tots ells s’adonaven del seu paper i, amb gran submissió, van intentar reflectir el pensament del president amb les seves pròpies paraules.

Aquesta sessió ritual, emesa per tots els canals russos de televisió, estava pensada per tacar de sang els més alts càrrecs del país. Però també va demostrar que Putin està fins al capdamunt de la seva vella guàrdia: el seu menyspreu saltava a la vista. S’ho passava d’allò més bé veient-los ploriquejar, com quan va humiliar públicament Serguei Narixkin, el cap del Servei d’Intel·ligència Exterior, que va començar a remugar i de seguida va mirar de corregir-se mostrant-se d’acord amb tot el que digués Putin. “Només són uns llepes”, semblava dir el president.

Com ja fa anys que explico, alguns membres de l’entorn de Putin s’esforcen des de fa temps per fer-li creure que és l’únic que pot salvar Rússia, que qualsevol altre possible líder seria desastrós per al país. Aquest va ser el missatge que el president va escoltar el 2003, quan es plantejava la possibilitat de retirar-se, però els seus assessors -molts dels quals tenien un passat al KGB- li van dir que no podia plegar. Uns anys més tard Putin i el seu entorn van preparar “l’operació successor” i Dmitri Medvédev va ser nomenat president. Però al cap de quatre anys Putin va tornar per substituir-lo. I ara sí que creu de debò que només ell pot salvar Rússia. De fet, n’està tan convençut que es pensa que els que l’envolten tenen tots els números per frustrar-li els plans. Tampoc hi pot confiar.

I així hem arribat a aquesta situació. Aïllada i sotmesa a sancions, sola contra el món, Rússia fa l’efecte de recrear-se a imatge i semblança del seu president. El cercle íntim de Putin, ja molt restringit, es tancarà encara més. Tot i que el nombre de víctimes creix, ell es manté impertèrrit; diu que les sancions al seu país són una “declaració de guerra”.

De tota manera, alhora sembla creure que aquest aïllament total portarà gran part dels elements menys fiables a deixar Rússia: durant aquestes dues últimes setmanes, la intel·lectualitat dissident -directius, actors, artistes, periodistes- s’ha afanyat a fugir del país; n’hi ha que han abandonat les seves possessions només per anar-se’n. Jo diria, però, que, per a Putin i Kovaltxuk, això no farà sinó reforçar Rússia.

Copyright The New York Times