Viva Roca
Quan t’endinses en una necròpoli talaiòtica, a Menorca, sents que estàs entrant a casa d’altri, penetrant un món que no és el teu i, alhora, que traspasses finalment unes barreres autoimposades per l’anhel d’una presumpta protecció: la frontera entre allò que és viu i allò que no. La pedra, tanmateix, es forma, es performa i es transforma: batega amb uns moviments gairebé imperceptibles que poca cosa tenen a veure amb la paràlisi i el silenci de la mort. La pedra sona i el so de la geologia –com el de les estrelles– perdura enllà dels límits humans…
Fa rumiera que els antics pobladors de l’illa voltessin i investiguessin fins a descobrir uns enclavaments on no solament la nostra veu s’amplifica i escampa, sinó que les veus dels altres habitants de l’ecosistema es mig desxifren –de tal manera que semblen entendre-s’hi. Penso quant de temps devien dedicar a trescar el seu bocí d’univers amb les orelles esbatanades, escoltant atents fins a decidir el lloc exacte on es posarien a treballar (a picar pedra), no tant per a construir un refugi, com més aviat per a obrir una porta. Un passatge no pas secret, sinó fet comú a través del cant col·lectiu, que enllacés les diverses formes d’existència, els diferents temps.
Grills, talps i granots, xots i merles, s’apleguen vora els barrancs on cisellaren hipogeus i coves; falcons, vinjoles i baldritges, rat-penats i crustacis espetegants, co-habiten els penya-segats on esculpiren ulls i balmes que la mar bressola amb baixos ressonants. Ho escoltem, ho enregistrem, però, quan tornem a escoltar-ho (quan ho reproduïm en la gravació) s’ha esvanit un altre so que no vam ser capaços de situar, de definir, de descriure. Potser ni tan sols era un so –era una sensació auditiva, o un efecte de la gran mescla improvisada de freqüències en el context d’aquelles propietats acústiques. Un rebot, un reflex, un harmònic.
Callem dedins una tomba o temple de la prehistòria –i, després de l’esgarrifança, la revelació mineral d’aquesta vibració que tot ho connecta. La música: el medi pel qual les criatures sonoríferes (com l’ésser amb cos humà) transitem la vida terrestre, i l’únic pel qual travessarem envers una ultraexistència misteriosa i afinada, on els cors encara s’entenen. Allà on ens retrobarem perquè s’hi practica l’acció de parar l’orella i la improvisació es conjuga en ritmes que són més-que-propis; allà on cada veu és única precisament perquè entona amb les altres. Allà on plegats piquem pedra.
Estic reescrivint aquest article a última hora, amb en Joan Roca a la memòria i al present. Em moc des d’una tristor fonda i amb un batec mistèric, envers un nou estrat de coneixement menys segur i mutant incert, malgrat que indubtablement bell –ple de possibles. Ara que el músic emprèn una altra via, m’agombola una certesa lítica: que les notes i acords dels seus instruments, i els sons de les seves paraules, ja el trenen per sempre a la vida de la terra (a la roca viva) i al record dels qui encara hem de continuar habitant-la una estona.