Viure mata

I governar desgasta. Fins aquí l’obvietat, perquè no pel desgast és recomanable deixar de viure ni tampoc renunciar a governar o fer política. Després d’anys centrats en el debat sobre la independència i les conseqüències judicials del Procés, els partits polítics tornen a la casella de sortida i a mirar de cara alguns problemes de fons que es mantenen intactes. ¿Com transformar el país? ¿Com impulsar l’economia? ¿Com prestar serveis públics al nivell que mereixen el grau d’impostos que tributen els ciutadans de Catalunya? Unes preguntes que continuen sense respostes consensuades i que són una font de frustracions que fabriquen tant independentistes com el Tribunal Constitucional.

Avui les preguntes sobre la gestió política del dia a dia tornen al centre del debat amb la negociació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya (PGC). En el substrat: quin model de país defensa cadascú? ¿Els partits polítics estan disposats a prendre decisions responsables i a arribar a acords encara que siguin costosos a llarg i mitjà termini?

MENYSPREUS

El debat per a l’aprovació dels PGC s’ha fet amb tots els vicis de la petita política. El Govern ha menystingut el fet que només té 33 diputats i ha estat a punt de quedar-se sol i amb uns pressupostos prorrogats. JxCat ja fa mesos que va preferir renunciar a la governabilitat i el PSC continua fent gruar el suport a Aragonès. El canvi de socis no és fàcil. Els socialistes es van sentir humiliats quan Aragonès va instar Pedro Sánchez a pressionar el PSC com si fos el primo de Zumosol per obtenir el suport als comptes públics. I és que el seu error inicial va ser no vincular l’aprovació dels comptes al Congrés amb els del Parlament, perquè en política res no es pot donar per descomptat i la unitat de temps més enllà dels cinc minuts és l’eternitat.

Avui, Sánchez considera que Esquerra és ingrata i que no calibra els costos que té la reforma de la sedició i de la malversació a tot Espanya. Per la seva banda, ERC creu que va fer un pagament suficient i per avançat al Congrés de Diputats, però ha hagut d’acabar cedint sobre l’autopista B-40 després de setmanes de reunions i amb l’opinió en contra del mateix conseller de Territori.

La racionalitat deixaria el PSC a punt per aprovar els pressupostos, amb pocs arguments per donar allargues, però malgrat l’embeinada d’ERC caldrà esperar uns dies. Illa no està disposat a donar el trumfo dels pressupostos a una Esquerra que es reuneix en congrés aquest cap de setmana i a qui no vol estalviar la possibilitat de grinyols interns sobre l’estratègia negociadora. Amb la concessió d’ERC i l’evidència que el botó de la convocatòria electoral només el té Aragonès, la situació aboca el PSC a donar oxigen al Govern.

Si el PSC no donés suport als comptes, veuria com es devalua l’estratègia “de la responsabilitat” que abandera el seu líder parlamentari, però Aragonès haurà d’esperar fins a la setmana vinent per saber si té pressupostos i, per tant, oxigen per acabar la legislatura.

La discussió sobre els pressupostos té la virtut de posar al centre del debat el model de creixement del país. Créixer? Decréixer? ¿Créixer amb nous paràmetres en un món diferent? El mateix debat que es repeteix encara de manera més clara a l’Ajuntament de Barcelona, on el PSC s’ha fet un embolic de dimensions còsmiques aquesta setmana.

LES FORMES I EL FONS

La campanya de Jaume Collboni no podia haver començat pitjor. Collboni porta el vent de cua d’una marca avui en ascens, però li costarà fer-se lloc entre l’alcaldessa, la solidesa d’un Maragall i l’anticolauisme que representa Trias. Conscient de la dificultat de la seva estratègia de capitalitzar el vot contra l’alcaldessa havent-ne sigut soci durant tota la legislatura, ha optat per menystenir la intel·ligència dels barcelonins abandonant el govern precipitadament. El fins ara primer tinent d’alcalde, responsable directe de l’àrea econòmica, ha deixat el govern comunicant-l’hi a Ada Colau per WhatsApp a les 7.45 h del mateix dia que ho va fer públic.

Collboni va acabar desmarcant-se del pla d’usos de l’Eixample, no va tenir l’elegància d’acomiadar-se al ple –com Manuel Valls– i ha justificat el moviment per “passar pàgina a propostes excloents i tancades”, definint els anys al govern municipal com a “anys de desencís”.

Les actituds que alimenten el desprestigi de la política són exactament això, senyor Collboni: prendre’s el govern de la ciutat amb una barreja d’oportunisme i menyspreu al compromís adquirit amb el benestar dels ciutadans.