Contra la violència
PalmaAquests dies em volta pel cap la idea tan bàsica que la violència no es pot respondre amb violència. És un principi simple i que es pot aplicar sempre, però que s’ha fet present després que el col·lectiu Menys Turisme, Més Vida hagi fet circular un manual amb recomanacions que inclouen accions de sabotatge contra infraestructures turístiques. Una causa tan legítima com la que es defensa no necessita això. Encara més, no s’ho pot permetre.
Perquè sí, vivim envoltats de violència. Però gairebé mai no l’anomenam així. Perquè és violència sortir de casa i trobar-te que quasi no pots passar pel carrer, perquè no hi caps. És violència un aeroport com el de Son Sant Joan, que bat rècord rere rècord, sobreexplotat i venut a la publicitat, al negoci, mentre els residents comptam els dies que podem passar gust d’una platja sense haver de disputar-nos un pam d’arena. És violència no poder accedir a un habitatge digne al poble on has crescut i on tens els teus. És violència despertar-se de matinada pels cotxes i les motos que travessen la ciutat d’Eivissa com si els carrers fossin un circuit. És violència el turisme de gatera i també arribar al Caló del Moro i haver de girar coa, perquè vessa gent. És violència que les barques ocupin les cales fins al punt de convertir la mar en un aparcament.
Ho és, violència, veure com desapareixen arbres i terres de conreu per substituir-los per extensions de plaques solars, encara que la finalitat sigui descarbonitzar. Ho és que els fems s’acumulin fins al punt d’haver-los de transportar entre illes. Ho és haver de conviure amb una sobreocupació que col·lapsa carreteres, hospitals, serveis públics i qualsevol espai compartit. Ho és que, per tenir més i més, es promogui el turisme de ciclistes a nivells de sobresaturar els camins. És violència, en definitiva, la sensació que les Illes ja no estan pensades per als qui hi viuen.
Fins i tot la presidenta del Govern, Marga Prohens, ha admès aquests dies que no hi cabem. Costa trobar una definició més gràfica del malestar que travessa les Balears. Però si realment no hi cabem, per què no es governa en conseqüència? Per què no s’estableixen límits? Si aquesta diagnosi només serveix a la presidenta per connectar amb un sentiment àmpliament compartit i per blanquejar unes polítiques que continuen afavorint el creixement, millor que calli. Violenta haver-ho d’escoltar.
En tot cas, el discurs sobre els límits és impecable. També ho és la defensa d’unes Illes habitables, d’un model que posi el benestar dels residents per damunt dels rècords. És una reivindicació necessària i probablement majoritària. Precisament, per això, no es pot contaminar amb cap apel·lació a la violència.
Les Balears necessiten menys violència. Menys violència urbanística. Menys violència acústica. Menys violència ambiental. Menys violència immobiliària. Menys violència turística. Menys violència política. I també menys violència com a proposta per combatre-les.