OPINIÓ
Opinió 04/12/2020

Violència engendra violència

3 min

Investigador col·laborador de la UIBDiàriament apareixen notícies sobre fets violents contra membres de determinats col·lectius: violència homòfoba, masclista, contra sensesostre, lingüística, política... Sempre en el mateix sentit, contra les ‘minories’. La causa: pertànyer-hi. En part deu ser perquè certes violències ara són més publicades que abans. Potser. Però sembla també que són més freqüents i desinhibides.

‘Minories’? És ver que, sovint, aquests col·lectius agredits són minoritaris en l’entorn. Però no sempre; el cas més evident és l’exercida contra les dones, que són tantes com els homes. Aquesta accepció de ‘minoria’ no depèn del seu pes demogràfic, sinó del poc poder que tenen. Les ‘minories’ són una creació social fabricada per les classes que tenen el poder efectiu.

Mirant no gaire lluny en el temps, i concretament a Mallorca, podem veure el procés de canvi en les minories socials: fins als anys 50 del segle passat, eren els xuetes; a partir dels 60, els forasters; a partir dels 80, els immigrants d’altres procedències. Això sí: amb poques excepcions, els membres d’aquestes ‘minories’ són pobres, si n’hi ha de rics sovint en són exclosos. Potser seria oportú parlar, com ja es fa en sociolingüística, més de grups ‘minoritzats’ i de ‘minorització’ que de grups ‘minoritaris’. Hi ha minories que no són ‘minoritzades’, i que el fet de ser minoria els dona valor: les minories dels rics i dels poderosos.

El discurs polític d’algunes formacions actuals es basa, per convicció o per oportunisme, en la intolerància cap a les minories a partir de prejudicis socials i d’un llenguatge que tracta els seus membres de traïdors, malalts, contagiosos, perversos, violents... I com a solucions proposen, en nom de la llibertat (!), la repressió i la privació de drets. Quan les paraules es converteixen en violència física contra membres d’aquestes minories exercida al carrer o als jutjats, cap dels piròmans verbals no s’atreveix a oposar-s’hi i així “comença una cursa espantosa, perquè ningú no gosa restar rere els altres en aquesta caça del favor popular [...] i, així, se sacrifiquen milers de persones [...] per indecisió dels polítics, homes del partit, que no troben el coratge d’oposar-se al poble; en definitiva, per covardia. Malauradament, la Història Universal no és tan sols com se’ns acostuma a representar una història del coratge humà; sinó que també és la història de la covardia humana”. La cita, que serveix per a avui, és de 1929, del Fouché de S. Zweig (editat en català el 2004 per Quaderns Crema), i es refereix a la revolució francesa, en la qual molts dels líders de la violència verbal també acabaren perdent, literalment, el cap, a mans de la violència real que predicaven.

Els qui tenen el poder social necessiten exercir violències constants, legals o no (desnonaments, acomiadaments, precarització...), i desviar cap a les minories la violència reactiva que provoquen. Desgraciadament, ho aconsegueixen. L’extrema dreta, amb els seus discursos simplistes i on es concentren totes les fòbies, és l’eina que els serveix per a dur-ho a terme.

Si actualment la majoria dels parlamentaris i dels líders polítics, per convicció o per oportunisme, ataquen les minories o no s’atreveixen a defensar-les amb efectivitat, si criminalitzen verbalment els rivals, si el sistema judicial tendeix a inclinar –de vegades escandalosament– la balança de la justícia contra les minories, sia per convicció o per comoditat, si bona part dels mitjans de comunicació reforcen aquests comportaments o no ajuden a neutralitzar-los, potser hauríem de cercar en aquests sectors els principals motors de la intolerància i de la violència contra els col·lectius minoritzats. En aquestes circumstàncies els violents tenen l’escenari ideal i les víctimes idònies perquè sigui fàcil sortir-ne indemnes. La violència contra els febles, contràriament al que volen fer creure els autors, és la violència dels covards; tan èpica com l’epopeia de l’illot del Perejil.

Les injustícies comeses pel sistema judicial i la policia contra els independentistes i els immigrants (les farses judicials i la violència), la protecció sistèmica que rep l’extrema dreta (l’atac a Blanquerna, l’assassinat de Guillem Agulló, els recents fets de Pego, les manifestacions de militars retirats...), la culpabilització de les víctimes de la violència masclista (totes les “manades”, per exemple), les agressions homòfobes impunes, el menyspreu i l’agressivitat política, judicial i policial contra l’ús de “les altres llengües”... Tot plegat reforça la violència contra les minories nacionals i lingüístiques, les dones, els “heterodoxos” sexuals, els sensesostre, els immigrants... I si no s’hi posa remei, aquesta violència pot arribar a estendre’s socialment, com indicava Zweig. Ja n’hi ha símptomes i, en el passat, exemples.

stats