Quan el violador és un menor
La setmana passada es feia pública la detenció d’un menor de 13 anys per la violació d'una noia de 15. Sent tan jove, l'agressor és inimputable penalment. Això evidentment pot generar una sensació de frustració i dolor, primer en la mateixa noia que ha patit l’agressió i en el seu entorn, però també en una societat a la qual li costa entendre què es pot fer en aquests casos.
Aquest és un dels reptes més importants en relació amb les violències sexuals, ja que dissortadament els delictes sexuals en què participen menors d’edat no són excepcionals. Tal com conclouen les dades de la Fiscalia General de l’Estat o l’Institut Nacional d’Estadística, les denúncies a menors per aquests delictes han augmentat en els darrers anys, així com el nombre de detencions i condemnes. El còmput general d’aquestes dades no para de créixer, segurament perquè hi ha més formació perquè els professionals puguin detectar-les i perquè cada cop les noies i dones denuncien més.
Segons diversos estudis fets en la matèria, en la major part de casos hi ha coneixença prèvia entre la víctima i l’agressor, però no existeix un perfil únic d’agressor. Tot i això, sí que s’han pogut trobar algunes característiques en comú, tal com apunten alguns estudis com els dels psicòlegs Echeburua i Amor (2020), que van concloure que en la major part de casos es podia apreciar una sexualització inadequada, de fet una clara manca d’educació sexual (96%), un consum precoç de pornografia mainstream (en el 70% dels casos abans dels 12 anys) que porta a la cosificació extrema de les dones i a la naturalització de les violències sexuals, i en un 26% de casos ambients familiars sexualitzats, amb victimització sexual a la infància i elevades taxes de maltractament múltiple.
Alguns estudis fins i tot apunten a dos grups tipus: aquells menors implicats en delictes amb víctimes de la mateixa edat o víctimes més grans, i aquells que agredeixen criatures més joves que ells. Segons aquests estudis, els primers mostren més desajust conductual, amb historial delictiu previ, amb possible consum de drogues, amb comportaments més antisocials... Els del segon grup, per contra, solen mostrar un dèficit d’habilitats socials que comporta més aïllament i una probabilitat elevada d’haver patit maltractaments en la infància i també violència sexual. Situacions, en definitiva, molt complexes i amb una clara base social, educacional i psicològica.
Alguns països estan treballant amb aquests menors perquè, quan la via penal quedi esgotada per la seva inimputabilitat, el treball psicoeducatiu esdevé l’únic camí al qual es pot recórrer. I sembla que aporta resultats bastant positius. De fet, alguns projectes com Turn the Page (al Regne Unit) han posat de manifest que gran part dels menors amb els quals s'ha treballat abandonen els comportaments violents en l'etapa adulta gràcies a una mirada comunitària, familiar i individual fonamentada sobretot en la presa de consciència de l’impacte de les pròpies agressions en els altres, la gestió emocional, l’educació sexoafectiva i l’assumpció de responsabilitats.
Sigui com sigui, cal entomar aquesta realitat aprofundint en les causes. Així es podrà, primer de tot, desenvolupar estratègies preventives per evitar que es produeixin aquest tipus de delictes, però també investigar com podem fer un treball més enllà del sistema punitiu. I, per altra banda, com a repte també essencial, cal cercar sistemes alternatius de reparació a les víctimes, que tot i haver denunciat aquestes agressions poden tenir una gran sensació d’inseguretat i frustració donat que els seus agressors segueixen en llibertat.
