12/05/2023

Vint-i-sis anys

3 min

Aquesta setmana s’han commemorat, més aviat discretament, els vint-i-sis anys des que la primera màquina va poder guanyar un home en el joc dels escacs. L’aparell era una computadora, Deep Blue, i el jugador no era qualsevol aficionat, sinó el campió mundial d’aquest joc d’estratègia, Garri Kaspàrov. El matx va tenir lloc a Nova York, a dalt de tot d’una de les Torres Bessones. Nosaltres –parlo dels membres del grup Equus, el club d’escacs d’Inca de quan jo era menut– seguíem el matx en directe des del teletext de televisió espanyola, com ho havíem fet ja l’any precedent, quan el jugador de Bakú havia vençut a Filadèlfia la computadora que estaven preparant els informàtics d’IBM. Kaspàrov –tot un senyor enraonat i d’una gran decència, que ara, amb seixanta anys, és un dels principals opositors demòcrates al putinisme– en aquell moment ja va dir que la lluita de l’home contra la màquina no era banal, sinó que el que estava en joc no era ni més ni menys que “la protecció de la raça humana”.

Des de l’any 1958, però, que els informàtics d’IBM van començar a crear computadores que poguessin derrotar-nos; i és la història d’aquest creixement exponencial de la capacitat de les màquines per entendre el joc, i calcular la millor jugada, en el qual hi ha dipositat bona part de l’afany que des de llavors ençà s’està posant en la intel·ligència artificial. Igual que és gràcies a les mosques de la Drosophila que s’han fet els experiments genètics, ha estat en el camp dels escacs on s’han fet totes les proves que ens han portat, ara ja sí, al xat GPT i a tots els bots conversacionals que, lluny de conformar-se a donar-nos respostes al Trivial Pursuit, ja programen, escriuen i ben aviat seran capaços d’inventar bones històries –o escriure articles de premsa. Han passat només vint-i-sis anys des de llavors, però els progressos són al·lucinants; fins i tot els mateixos enginyers estan espantats davant de la rapidesa en l’aprenentatge de les màquines que han posat en circulació…

Des de la derrota de Kaspàrov (qui, impotent, després de perdre, va arribar a sospitar que el seu gran rival humà Anatoly Karpov havia dictat les jugades a l’aparell) que les màquines ja no només són superiors a qualsevol jugador humà, sinó que qualsevol aficionat pot, des de casa, consultar un mòdul de joc que l’informa de quina és la millor jugada en cada posició. Aquests dies s’ha jugat el campionat del món, entre el xinès Ding Liren i el també rus Ian Nepómniasxi, i mentre seguia les partides, ara ja per YouTube, els mestres que fan la retransmissió avaluaven cada una de les jugades a l’instant, sabent quina d’elles és fluixa i com podria arribar a castigar-se per obtenir la victòria.

La intel·ligència artificial ens ha dotat d’una mena d’omnisciència damunt d’aquest joc, però encara queda marge per a la creativitat i per a aquelles jugades ‘genials’ i imprevistes que la ment humana és capaç de concebre, i que sí, potser la màquina podria castigar, però no un altre rival de carn i ossos. El que ens entreté dels escacs, ara mateix, és que són humans, massa humans –emocionals, imprevisibles–, al contrari que tota la resta en un món fet de freds algoritmes terrorífics.

Escriptor
stats