I quan vinguin a buscar-te a tu?

Rebo el correu quan ja soc a Colòmbia, a la Fira del Llibre de Bogotà. En un parell de dies m'enlairo des d'allí cap a Nova York per assistir al World Voices Festival, el festival literari internacional de la ciutat. El PEN International, l'organitzador de l'esdeveniment, és el remitent del mail. Adjunt, hi ha un document anomenat "Viatjar als Estats Units". L'obro al rebedor de l'hotel. Encapçalant-lo, en negreta, hi diu: "Sisplau, sàpiga que aquesta informació no ha de ser entesa com un consell legal".

Tot seguit, el document enumera les recomanacions que l'organització fa per facilitar creuar la frontera: esborrar WhatsApp, Signal i aplicacions de missatgeria instantània del telèfon mòbil; "higienitzar" les xarxes socials si has estat crític amb l'administració Trump, els Estats Units o Israel (adverteixen que, malgrat esborrar posts i tuits, no es garanteix que ells no els trobin); posar tu mateix la contrasenya del mòbil i no dictar-la en cas que et demanin d'entrar al teu telèfon; preparar menjar i aigua per si acabes sent detingut; compartir els detalls del vol amb un contacte d'emergència i amb la mateixa organització (si dues hores després d'aterrar el PEN no sap res de tu, localitzarà el teu contacte d'emergència per informar-lo de la situació). I el darrer: si et detenen, només podràs fer una trucada. "Abans que ningú, truca al teu advocat". Alço la vista del mòbil, miro el hall de l'hotel: quin advocat?

Unes hores més tard, sopant amb autors, comentem la jugada. Una novel·lista colombiana amb qui compartiré diàleg al festival de Nova York diu que no durà l'ordinador i s'esborrarà tots els continguts del telèfon. Ella m'explica que una escriptora mexicana que ve des de París ja ha demanat a la seva agent contactes d'advocats especialitzats en controls migratoris. Què he de fer? Penso, i em fa cosa pensar-ho, que si no volés des de Colòmbia ho tindria més fàcil. Assajo en silenci què els diré, si m'interroguen: és bona idea explicar-los que soc escriptor o és millor inventar-me que vinc per temes del doctorat? Em miro des de fora i em faig una mica de llàstima, ridícul: quan hauria pensat, aquest noi blanc europeu, que patiria per entrar als Estats Units?

A Cruel optimism, Lauren Berlant va escriure fa una pila d'anys que les estructures d'estat (i, entre elles, les polítiques migratòries) trastoquen els somnis de benestar inclús de les persones privilegiades. Ara soc un noi blanc europeu que veu frustrades les seves aspiracions de mobilitat. El meu passaport no em dona res per fet. "Estar en crisi no és tenir el privilegi del que es dona per fet –escriu Berlant–, és suportar una càrrega de vulnerabilitat durant un temps indeterminat". I si aquesta càrrega de vulnerabilitat m'ha arribat també a mi? 

En tornar a Barcelona del viatge a Nova York, omplo el formulari per demanar el visat que exigeix des de fa poc temps el Regne Unit. Un nou mur. En un parell de setmanes hi volo cap a una residència d'escriptura. En un moment del formulari, apareix la pregunta: "Has rebut mai una condemna penal?" I afegeixen, en lletra petita: "No cal que facis constar les condemnes per activitats que són legals al Regne Unit, com, per exemple, les relacions sexuals entre persones del mateix sexe". No sé si agrair l'aclariment. Dubto si és un aclariment o una amenaça, com si diguessin que encara no cal fer constar aquesta informació. Encara. Com quan, abans del 16 d'abril i de la sentència del Tribunal Suprem, les persones trans encara tenien drets al Regne Unit.  

Ja no és que la vulnerabilitat de què parla Berlant retorni en temps de crisi per a tots (o, més ben dit, per a molts que no creien estar tocats per la fragilitat de temps incerts), és que cada batalla guanyada en el passat esdevé ara, com nosaltres, vulnerable, inerme i dèbil. Primer van anar a buscar els comunistes, després els socialdemòcrates, després els sindicalistes, després els jueus, escrivia Martin Niemöller, i quan van venir a buscar-te tu, ja no quedava ningú per defensar-te. I quan vinguin a buscar-me a mi, a tu, qui quedarà aleshores per defensar-nos?