La vida se'ns escapa
En la seva edició del 30 de març, El País va publicar, en la secció de Cartes a la directora, la carta d'una jove de 29 anys. La veritat és que el contingut, malgrat ser sincer, simple i cru, no tindrà el mateix impacte que va tenir el xou de Hollywood. La jove es va presentar a si mateixa amb aquestes breus i punxants paraules: “Avui, a 29 anys, visc sense possibilitats”. El seu drama és real però poc impactant, ben minúscul i gairebé invisible als ulls dels que transmeten i analitzen les notícies. La vida d'aquesta jove no es desenvolupa sota els focus i les càmeres del xou, per aquest motiu està mancada d'importància. Aquesta minúscula vida que és la seva la descriu així: “estic condemnada a veure com la vida passa inexorablement segon a segon, dia a dia, sense aconseguir res més a afegir que un ratllat al calendari”. El drama real de sobreviure en comptes de viure és una dura realitat que el sistema procura amagar permanentment sota la catifa de la societat del benestar.
Mentrestant, la bufetada d'un actor al presentador d'una gala ha generat una infinitat d'articles i anàlisis dedicats a les diverses i inescrutables dimensions d'aquest acte. Certament, analitzar les dimensions de totes dues violències, tant la burla com l'agressió física, és ben temptad, però em resulta més real i pròxim el contingut de la carta de la ciutadana anònima de 29 anys. Com bé escriu, és més fàcil tancar l'orella i apartar la mirada davant un problema que viuen molts ciutadans i ciutadanes com ella, que gradualment la maquinària va aixafant fins a tal punt que “els meus ulls són un record llunyà que abans no cessaven de brillar amb força i esperança; ara estan inflats de plorar”. Així és d'amarga la realitat de molta gent que treballa sense arribar ni tan sols a poder llogar una habitació en un pis compartit.
Moltes persones joves i adultes viuen situacions molt dures i extremes, el seu dia a dia no és més que el reflex de les terribles bufetades que els propina el sistema, però cal mantenir la seva situació sota les catifes, parlar just el que calgui dels desnonaments, de les dificultats per trobar una feina i el fet de no poder descansar per mantenir-lo, l'angoixa d'un possible acomiadament, la desesperació per trobar un lloguer just i digne. De tots aquests assumptes cal parlar-ne just el que calgui per no espatllar la màgia i la il·lusió de la societat del benestar.
Entre els ressons planetaris de la bufetada, les llàgrimes d'Isabel Pantoja i la retirada obligada d'un actor per problema d'afàsia, queden eclipsats els problemes reals de les persones, agreujats per factors aliens a la seva voluntat i que els ofega en altres nous problemes com la creixent pobresa energètica, ja que l'acte d'encendre la llum o posar la calefacció cal meditar-lo molt bé i fer uns impossibles càlculs mentals de la factura sorpresa del mes sense pensar en el terreny minat de les compres dels aliments.
En l'esmentada carta, la jove de 29 anys explica que té estudis i experiència laboral i, malgrat treballar més de 13 hores diàries, no arriba a un sou anual de 15.000 €. Així, aquesta jove, com molts altres, és el viu reflex de l'esclavitud moderna: guanyar el mínim per menjar. Bosses als ulls i depressió a canvi d'un grapat d'euros que mai basten per viure, i tots aquests enderrocs socials cal amagar-los bé sota les catifes vermelles i qualsevol xou és un bon motiu per mirar cap a l'altre costat perquè, i com bé diu l'autora de la carta:“ És una malaltia que contrista la societat”.
Malika Kathir és filòloga
