Valsava per uns jardins escrupolosament dissenyats i cuidats, que em mig coneixia perquè algú havia dibuixat a la partitura de Johann Strauss II que la professora de piano em va ensenyar a tocar per a un concurs comarcal de joves intèrprets. Ensumava el perfum de més de dues-centes espècies de roses alhora, i m’anava meravellant del brunziment d’abelles i zumzeig de sírfids, i de com la partitura d’El Danubi Blau havia captat aquell ritme; fins que vaig haver de treure la guia de la motxilla i investigar d’on sortia tal quantitat fabulosa de fauna pol·linitzadora.
A la ciutat de Viena, l’esquerra verda hi ha governat visiblement. Cada determinats metres de qualsevol dels seus parcs impressionants, es permet que un guaret de terra s’ensalvatgi –i els insectes hi campen a pler. No solament això: als terrats dels edificis públics (i molts de privats, com el del nostre hotel), no hi col·loquen piscines ni excessives plaques solars pels beneficis, sinó caseres. Els dediquen a una apicultura urbana sostenible, que dona feina tant a particulars com a col·lectius i associacions, els quals després venen la mel elegantíssima a clients locals i visitants com jo. Els himenòpters, per la seva banda, treballen amb els jardiners de la ciutat per garantir el benestar de tot allò verd. M’imagino com seria Palma, amb abelles i rosers.
En altres qüestions els va més o menys com a nosaltres, als vienesos. Fumem amb el tècnic de so, de trenta anys, i ens explica que es dedica a la sonorització de teatre i música (i s’hi sent molt afortunat). Els pares tan sols pogueren comprar-li una guitarra barata, i enviar-lo a aprendre’n amb la monja de la catequesi: “Si no hagués anat així, ara seria artista”, diu, “o potser no –és una feina duríssima”. Torno a recordar-me’n d’aquella nena a qui, amb penes i treballs, van pagar classes gairebé deu anys i van regalar un Casio. A la ciutat natal de l’autor del mètode Czerny, hi ha un gran negoci al voltant de la música, però la part dels calés només la veuen uns quants, com sempre. En Daniel ens parla d’escàndols per la misèria que cobren els joves intèrprets d’orquestra; i de les poquíssimes oportunitats, espais i programes per dedicar-se a altres estils.
Mentre l’escoltem, s’adona que tenim els ulls alçats envers el magnífic edifici que hi ha al davant: façana neoclàssica, finestres enormes, sostres altíssims i cap llum encès o senyal de vida quotidiana. La meitat d’aquests pisos del centre són buits, confirma. Són de gent rica que només s’hi està a temporades, perquè normalment viu als afores; d’estrangers que, de tant en tant, van a l’òpera; o de lloguer turístic més general, a través de plataformes. Ell està de sort (un altre cop), perquè el seu millor amic i company de feina ha heretat el pis on conviuen. Strauss va compondre el vals Vida d’artista al mateix temps que el del famós encàrrec. “Feliç qui pot oblidar allò que no pot canviar”, va dir. Apaguem els cigarrets en un dels superavinents cendrers municipals. De nets com són els carrers, sembla natural passar-hi valsant.
Llavors em fixo en la bosseta que hi ha lligada al fanal: conté exemplars de Die Presse, i els guarda de la pluja. El tècnic de so se n’adona, demana a què ens dediquem, a més de la música. A la tira de coses, però som molt afortunats perquè totes ens agraden i es relacionen: investigar, rumiar, provar. No vaig acabar els estudis de clàssica, i sovint erro la nota, però, com Beethoven, crec que només la manca de passió és inexcusable. Una de les feines que faig, comento, és escriure en un setmanari, i segurament apareixeràs al meu proper article. En Daniel confessa que ja no llegeix en paper. El 2023 van deixar d’imprimir el Wiener Zeitung, un dels regionals més antics del món, que només havia aturat entre 1939 i 1945, prohibit pels nazis. Era el que li mereixia més confiança; però ara que ha esdevingut digital, publica els mateixos continguts que qualsevol altre. A casa també passa, responem. I, per això, pregunta en quina mena de mitjà escric, i sobre què.
M’interromp el pensament que el concert anirà bé, perquè el tècnic sembla bon paio. Fa sis hores que estem plegats, muntant, enraonant, fent proves, fumant. Com nosaltres, calla un instant cada cop que gralla una cornella, i es queda embabaiat amb una rosa, o amb una abella que liba xampany. Forma part d’aquest ritme que encara mou les ànimes de la ciutat. Volia explicar-li que aquest és un projecte en la meva llengua, amb periodistes que es prenen seriosament la feina, malgrat l’escassetat de recursos, petit; i que jo hi escric com a acte de resistència, de subversió, per reflexionar a fons amb els que dediquen temps a la lectura i a la literatura. Però surt el regidor d’escenari, i ens avisa: falten deu minuts pel concert. I encara no hem menjat res.
