En veu alta
Quin espai estam disposats a reservar, per a la veu dels altres? En un món que va cap a l’individualisme, en què les persones s’escolten de cada vegada menys, la paraula dita o sentida pot arribar a ser un bàlsam contra l’aïllament i la manca d’empatia, una manera de sortir d’un mateix. Hi pensava aquests dies, després d’assistir a la lectura íntegra de la Mateixa del gènit tret, de Miquel Àngel Adrover Perelló, a l’església Vella de Calonge, organitzada pel poeta, narrador, dramaturg i confabulador Joan Tomàs Martínez Grimalt i pel també poeta i traficant cultural Pau Vadell i Vallbona.
Més enllà del magnífic poema antièpic d’Adrover, que és, segons el va definir Martínez, una “transtextualització” de La deixa del geni grec, de Costa i Llobera, i que esperam poder veure publicat aviat, o més sovint damunt els escenaris, el format em va cridar l’atenció. Quantes oportunitats té, el públic illenc, d’assistir a lectures íntegres d’obres literàries mitjanament extenses? No parl de recitals fragmentaris o de més d’un autor, sinó de començar a dir en veu alta un llibre per la primera pàgina i no acabar fins a arribar al desenllaç. Com a les tertúlies que se celebraven fa cent anys a la casa de Joan Alcover o de Guillem Colom, per exemple, en què sovint es donaven a conèixer els nous llibres dels assistents, o bé a la ja mítica presentació de la novel·la Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, de Blai Bonet, en què l’autor de Santanyí va decidir presentar el llibre… Presentant-lo. És a dir: llegint-lo tot sencer per a qui li llegués.
Tot i que pugui semblar estrany, a altres països d’Europa, com França o Alemanya, aquesta és una pràctica prou comuna, i la gent està encantada de pagar una entrada per poder-hi assistir. Aquí, en canvi, ens hem de remetre a casos com el de Bonet o a excepcions comptades, com la lectura íntegra de l’hilarant i lucidíssima La miopia, la primera novel·la de Martínez Grimalt, poc abans de la seva publicació, també a l’església Vella de Calonge. O bé a propostes literàries fetes al Principat, com el festival Clàssics, de la Casa dels Clàssics, en què David Verdaguer, Elisabet Casanovas i Carlos Cuevas han llegit el De profundis, d’Oscar Wilde; els diaris d’Anaïs Nin i La vida als boscos, de Henry David Thoreau, respectivament, o bé el festival Alcools, dirigit pel poeta i traductor felanitxer Andreu Gomila, en què els espectadors han pogut gaudir de les lectures o representacions íntegres de Pare què fem amb la mare morta, d’Antònia Vicens; La cremallera, de Martí Sales; l’Arnau, d’Adrià Targa i les Llumeneres festivíssimes, d’Oriol Sauleda, entre d’altres, a càrrec dels mateixos autors.
A la lectura d’Adrover no hi havia menys gent que la que hi ha habitualment en un recital de poesia col·lectiu o de fragments i, en canvi, tothom en va sortir amb la sensació d’haver testimoniat qualque cosa irrepetible, especial. Potser és un camí per explorar. Qui ho ha dit, que els llibres no es poden llegir també en comunitat i amb les orelles?
