Vendre’s els drets humans al millor postor

No és que esperi que la cultura del futbol, basada en una vintena d’homes en calça curta perseguint un objecte rodant, sigui l’encarnació dels valors fonamentals del nostre sistema democràtic, però la celebració del Mundial a Qatar traspassa tots els límits i demostra la manca d’escrúpols, ètica i vergonya del poder descomunal d’aquest esport i les seves organitzacions. Exactament igual que quan el Barça duia el nom del país àrab a la samarreta, exactament igual que quan es va disputar la Supercopa a l’Aràbia Saudita. Es demostra així que l’entreteniment, lluny de ser una inofensiva manera de passar el temps, es pot convertir en un instrument útil i eficaç a l’hora de minar els pilars més sòlids de les societats obertes. 

Des que al pati de l’escola les nenes intentàvem guanyar una mica de terreny a l’hegemònica piloteta que obsessionava de manera malaltissa els nostres companys nens, sabem que aquest esport no és precisament una referència pel que fa a la igualtat, la inclusió o l’equitat, i que el futbol professional, ferotgement competitiu pels diners que pot arribar a moure, no és ni de bon tros un exemple de comportament cívic per molt que els seus defensors s’entestin a vendre’ns-el com a promotor de “l’esperit esportiu”. L’esperit esportiu ens ha portat, ara mateix, a trepitjar sense vergonya els drets de milers de treballadors que han perdut la vida per construir les instal·lacions del Mundial. Sé que és ingenu preguntar-s’ho, però aquests homes joves, amb enteniment i facultat intactes, forts i saludables, ¿no valoren gens, ni una mica, els avantatges que els ha comportat viure en països on gaudeixen de llibertats individuals protegides per llei, on poden ser i triar el que volen fer amb la seva vida sense altre límit que el de no fer mal al veí? En les seves trajectòries d’èxit i enriquiment, ¿els futbolistes no han rebut cap educació que els faci conscients de la seva condició de ciutadans? No els demano que s’esforcin a fer una anàlisi profunda de la geopolítica mundial ni que entenguin com ha evolucionat Europa des de la Il·lustració, però algú els hauria de recordar que els seus enormes privilegis es deuen, en bona part, al fet que visquin en un territori que permet el progrés particular basat en la idea de l’emancipació individual. Per molt talentosos que siguin en l’art de ficar-la, sense les condicions socials, polítiques i econòmiques que regeixen a Occident, difícilment haurien pogut arribar a prosperar tant com ho han fet. Al capdavall, la base econòmica que sosté aquest entreteniment són els aficionats que paguen les seves entrades al camp, que segueixen fidelment els partits en les retransmissions televisades, que compren samarretes i acaben inflant gustosament les butxaques de les estrelles d’aquest esport. Els futbolistes es podrien permetre el luxe de no vendre’s al millor postor, donat que ja gaudeixen de l’admiració i l’amor incondicional dels seus seguidors, però han triat la indiferència davant del patiment i la vulneració dels drets humans.

És clar que la responsabilitat d’aquesta vergonya històrica ho és també de les seleccions nacionals que avalen amb la seva presència la gran operació de blanqueig d’un dels règims més nefastos que existeixen ara mateix. Encara els haurem d’agrair als pobres jugadors que facin el sacrifici d’amagar-se per menjar pernil o beure cervesa durant els dies que passin a Qatar mentre ignoren deliberadament que es tracta d’un país on les dones són considerades inferiors als homes, estan prohibides les relacions sexuals fora del matrimoni o es penalitza l'homosexualitat, i des del qual es promouen activament i amb molts diners organitzacions islamistes com els Germans Musulmans.