La velocitat de les coses

Des que varen començar a proliferar els patinets elèctrics per Ciutat, cada cop que m’assalta la fúria homicida (un parell de cops per setmana, de mitjana) contra algun dels seus usuaris, em repetesc el mateix mantra:

“Un idiota més en patinet és un idiota menys en cotxe”.

I és que és clar que si alguna cosa sobra en aquest món són idiotes en cotxe. De fet, sobren idiotes en general i sobretot sobren cotxes.

Ho he comentat alguna vegada amb anterioritat. Les dades són escandaloses. A les Illes hi ha 1,2 cotxes per habitant. No per conductor: per habitant. És a dir, que això inclou tothom que no té edat per conduir o no té carnet i tots aquells que, com jo mateix, no tenen cotxe propi. Es calcula que l’espai urbà ocupat pel parc automobilístic, en moviment o aturat, és del 65%, és a dir, bastant més de la meitat. I tot això sense comptar la flota de cotxes de lloguer que neguen les carreteres de les Illes cada estiu, 120.000 abans de la pandèmia. Estaria bé estudiar també la ràtio d’idiotes per cada miler de turistes, però no encetem aquest meló.

Amb els cotxes, el més absurd de tot plegat és que una bona part estan allà aturats, sense fer cap servei el 90% del temps. Uns aparellots de propietat privada colonitzant l’espai públic, el terreny comú, també el d’aquells que anam en bicicleta, a peu o en patinet elèctric.

I no és que sigui un gran defensor de l’afany kamikaze amb què van per la vida alguns dels conductors d’aquests vehicles, una altra demostració clara que, en general, els humans, d’entrada, no usam els avanços tecnològics per a res gaire elevat, sinó per propulsar la nostra estupidesa, fer evident la nostra imbecil·litat amb major eficiència i més aviat (i ja que hi som posar en perill els altres). Som els mateixos idiotes de sempre, però almanco ara som idiotes ràpids. És possible, també, que alguns dels early adopters del patinet no siguin precisament els exemples més brillants de la nostra espècie, però tot aquest problema quedaria un poc mitigat si aquells de nosaltres que no anam motoritzats no haguéssim de compartir, tot i ser majoria, un bocí tan minso d’espai urbà. Perquè posats a cercar exemples de l’estupidesa humana, un dels més clars que se m’acudeixen és el del geni o equip de genis que va pensar que era bona idea fer passar el carril bici pel mig de la plaça d’Espanya, un dels punts amb més tràfec de gent de tot Palma.

Val la pena recordar que aquell inqüestionable monument al més absolut despreci pel seny és allà perquè, quan es va traçar per primer cop un carril per a bicicletes, mitjans i oposició es varen aixecar en armes per assegurar el reconsagrat dret dels conductors a col·lapsar en exclusiva les avingudes de Palma.

Des de llavors, hi ha hagut alguns progressos, però el carril bici continua travessant la plaça d’Espanya i els humans desprotegits, aquells que no transitam cuirassats per l’exoesquelet d’un cotxe, continuam vivint acorralats per mil perills, col·lisionant els uns amb els altres, rompent-nos tíbies, ròtules i anques; competint per un territori assetjat on és fàcil confondre l’enemic, que no és tant el patinet com tots aquells munts de ferralla cromada que ocupen tots aquests metres de ciutat que podrien ser nostres però vàrem regalar a màquines mortes.  

Joan Cabot és periodista