Una vegada vaig anar a un tot inclòs

Per uns motius que no puc explicar en un espai tan petit, una vegada vaig anar a un tot inclòs d’una coneguda hotelera mallorquina, d’aquestes que tenen més negoci a l’estranger que a les Illes. Em varen plantar allà, en un hotel immens ple de punts de recollida de menjar i beguda, ple de turistes vermells, ple de piscines i de treballadors amb un somriure clarament fingit, que devien estar farts d’aguantar tot allò.

Les habitacions eren velles, però tenien un punt divertit, perquè podies imaginar que havies viatjat en el temps i que havies tornat al segle XX. De tota manera, vaig poder estar poc temps dins l’habitació –poder fer-ho va ser un somni durant els dies que vaig ser a l’hotel–, perquè no vaig anar sola al tot inclòs, sinó amb els meus fills, que estaven tan entusiasmats que semblava que anaven amb una sobredosi de refresc amb cafeïna.

Ens vàrem dedicar a anar d’una banda a l’altra de manera compulsiva, com si estar més de cinc minuts a alguna banda implicàs una pèrdua del nostre temps imperdonable. Primer vàrem anar a una piscina amb una pilota de goma gegant, plantada al mig, des d’on els clients es podien tirar. Va ser un espectacle, sobretot si era un adult el que rebotava aleatòriament fins a aterrar a l’aigua. Hi havia una altra piscina gegant, que tenia tanta de gent que va ser inevitable imaginar que en realitat allò era una olla enorme plena de fideus. Vàrem comprar unes xancletes als souvenirs que hi havia entre piscina i piscina, perquè en un tot inclòs tot és possible i no necessites sortir al món real per a res de res –fins i tot hi havia un supermercat.

Després de patir en remull, perquè som una bona mare i recordaré als meus fills el sacrifici que vaig fer fins al meu darrer sospir, se’m va comunicar que era el moment de fer servir l’eina més important d’un tot inclòs: la polsera que et dona dret a menjar i beure fins que et demanes quants de casos de mort per una ingesta excessiva d’aliments hi deu haver en el món. I fins que sents vergonya, pròpia i aliena, perquè estàs envoltada de gent que s’infla i saps que això és una obscenitat.

De fet, les coes de gent cremada pel sol i amb les molles sortint del banyador em varen fer arribar a la conclusió que allò devia ser com El show de Truman i que en realitat algú ens estava gravant per al seu programa de comèdia. Però, és clar, qui fot el cap de setmana a uns nins que al·lucinen de poder menjar tantes salsitxes i beure tants granissats com vulguin sense haver de pagar-los? La traca final va arribar amb el show de després de sopar. Allà estàvem tots, uns pocs locals –entre els quals, un polític ecosobiranista– i centenars de ‘guiris’ mirant un imitador de Bon Jovi que provocava compassió de dolent que era. Ara bé, la cosa va empitjorar amb un mag que va fer que la meva mania per aquest sector de les arts escèniques arribàs a nivells incommensurables. És així: els mags em posen histèrica.