València, d’Enric Sòria a Mazón

Vaig ser dimecres a València per un excel·lent motiu: la jornada sobre l’obra d’Enric Sòria, un dels poetes i prosistes actuals més importants, organitzada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València. El títol de la jornada, “L’instant etern”, era el d’un dels llibres de poemes de l’autor. Hi van intervenir tot d’escriptors, crítics, estudiosos i lectors de l’obra soriana, i l’autor, amb sornegueria, ho va agrair recordant una ocasió que Paul Valéry va assistir a una jornada semblant sobre la seva obra: “Avui he après moltes coses que no sabia”, va dir, al final, el poeta francès. Va ser especialment d’agrair veure i escoltar Joan Francesc Mira i Josep Piera, dos dels grans autors de la literatura catalana actual. Valencians, evidentment.

L’efecte era estrany, perquè a poca distància d’aquella aula plena de literatura i civilització (són dues coses que van sempre associades a Enric Sòria) hi havia, hi ha, el paisatge de la devastació causada per la DANA del 29 d’octubre. La ciutat de València ha recuperat el seu ritme habitual, crispat en certs moments i dolçament mandrós en d’altres, però a les converses i en l’estat d’ànim hi ha, com no pot ser altrament, l’empremta de la catàstrofe. El sector del llibre valencià és un dels que han patit durament els efectes de les inundacions, amb editorials que han perdut els fons, llibreries arrasades, magatzems esfondrats, la distribució impossibilitada i pèrdues superiors als cinc milions d’euros.

Tampoc no gaire lluny d’on se celebraven els escrits d’Enric Sòria, a les Corts Valencianes, l’impresentable president Carlos Mazón es feia el milhomes amb l’oposició. Mazón i la seva gent han aconseguit mantenir-se en els càrrecs sense haver fet més que una lleugera reestructuració de l’executiu: molt poc, massa poc, per a un govern en què s’havien d’haver produït les dimissions en cascada, començant naturalment per la del mateix Mazón. El president valencià cau en un error típic dels pitjors governants: pensar-se que ja ha passat el pitjor, perquè ha aconseguit mantenir-se a la cadira després de les setmanes suposadament més delicades. Per això es permet faltar al respecte a l’oposició, i el que és molt pitjor, als ciutadans valencians: repetint les mentides, les ocultacions i les fantasmades amb què ha intentat (sense èxit) tapar el seu propi espectacle de deixadesa i ineptitud. Mazón i els seus persisteixen en la idea que governar és viure en una espècie de festa, i per això atorguen a dit contractes a empreses afins al PP (i condemnades en casos anteriors de corrupció) en les tasques de reconstrucció. O es permeten paperots com el del vicepresident militar Gan Pampols, que ni tan sols es presenta a les reunions clau del servei d’emergències que se suposa que dirigeix. Però la indignació ciutadana és gran, tant com la barra d’aquests governants, que fan mal fet de confiar-se. Les conseqüències del desastre, i del seu desvergonyiment, estan lluny d’haver-se acabat. De fet, ni tan sols han començat.