OPINIÓ
Opinió 18/12/2020

Urgències

4 min

Investigador col·laborador de la UIBA Urgències, el pacient X1 explica en castellà el seu mal i el metge li diu que, si no li parla en català, no l’entén i no l’atendrà. La policia fa aturar el cotxe de X2 i, quan li parla en castellà per a demanar-li què passa, l’agent l’obliga a parlar-li en català. X3 i X4 són al bar i demanen, en castellà, una tònica i una cervesa, i el cambrer els respon "En català!". Si situacions semblants a aquesta es produïssin diàriament en un lloc en què el castellà és oficial, ¿què passaria? No és gaire difícil imaginar-s’ho: pel cap baix es consideraria intolerable i s’hi posaria remei. Ara bé, si al mateix lloc també és oficial el català (és a dir, si català i castellà són cooficials) i Z1, Z2, Z3 i Z4 pateixen la mateixa experiència però amb els papers capgirats (s’expressen en català i els volen obligar a passar al castellà), els qui consideren que són intolerables els casos X, ¿no s’haurien d’indignar també amb els casos Z? Però no és així, a pesar que els primers casos són insòlits i els segons, diaris. És difícil argumentar a favor d’aquestes diferències d’actuació i alhora presentar-se com a defensors de la llibertat i de la igualtat entre tots els ciutadans. O acusar de supremacistes els qui defensen els Z. I, malgrat la dificultat, n’hi ha que, amb molta més barra que honestedat, ho fan.

Deixant de banda que aquestes situacions sovint són més resultat d’actitud que d’aptitud, seria absurd que la solució se cercàs en la construcció de dues xarxes de serveis, una per a cada llengua, sobretot tenint en compte la proximitat entre el castellà i el català. La solució més racional és assegurar la capacitació en les dues llengües dels empleats públics, en primer lloc, i de totes les persones que fan atenció al públic, presencial o no. Els empleats públics són 'servidors' públics; no és, per tant, el ciutadà qui ha de canviar de llengua per a ser atès. No és acceptable que la incapacitat lingüística o la intolerància dels funcionaris repercuteixi contra els drets dels ciutadans.

En la solució d’aquest problema hi ha tres nivells d’urgència: a) l’extirpació dels comportaments agressius o de menyspreu cap al ciutadà a causa de la llengua que usa; b) l’acceptació positiva que l’interlocutor usi qualsevol de les dues llengües oficials per part dels empleats públics, encara que no hi sàpiguen parlar; c) la capacitació de l’empleat públic per a usar amb els ciutadans la llengua oficial que aquests preferesquin o necessitin.

La naturalització del requisit del domini de les dues llengües oficials per a ocupar llocs de feina públics, i de la valoració per a l’atenció al públic en les empreses i serveis privats, és indispensable per a garantir tractes igualitaris. Però, a més d’aquesta millora de la qualitat en l’atenció, té altres aspectes positius. Per exemple, dona valor instrumental al fet de conèixer les dues llengües (cosa que no només afavoreix els qui tenen el català com a llengua familiar d’origen, sinó a tots els qui l’han adquirida a l’escola regular o mitjançant recursos adreçats a la gent adulta —ja són molts els immigrants o fills seus que es troben en aquesta situació—). Per tant, és una via per a millorar la qualitat dels serveis i, alhora, per a donar valor laboral a l’aprenentatge de la llengua i per a estimular-lo.

No naturalitzar aquests avantatges laborals que suposa saber les dues llengües oficials, a més d’afeblir la qualitat del servei, perjudica els qui estan preparats per a fer-les servir totes dues. Els qui no tenen el català com a llengua familiar, és important que considerin que aprendre una nova llengua, a més de representar guanys en el camp cultural, de ser una mostra de respecte cap a la comunitat que la parla i una contribució al manteniment del patrimoni lingüístic global i personal, de suposar una major flexibilitat a l’hora d’aprendre’n de noves..., té altres beneficis més immediats i evidents, tant pel que fa a la millora de la cohesió de la societat en què viuen com en relació amb l’assoliment d’una millor posició en el rànquing laboral i professional.

En aquest sentit, és una bona notícia que s’hagi creat l’Oficina de Defensa dels Drets Lingüístics. I ho és perquè, a més de servir per a acompanyar les persones a qui han vulnerat aquests drets, ha de contribuir a canviar la percepció negativa que en alguns sectors de la nostra societat tenen, sobretot, respecte de la llengua catalana, del seu ús i de la necessitat de fer-la necessària per a desenvolupar determinades activitats que suposen contacte directe o indirecte amb altres persones. D’ajudar a fer entendre què significa la doble oficialitat (o cooficialitat). I el caràcter de llengua pròpia.

Al cap i a la fi, els drets lingüístics són drets humans. Qui menysprea una llengua, no és la llengua que menysprea, sinó les persones que la parlen.

stats