30/03/2021

Per què ens uneix més el dissens que el consens?

És esgotador! Ara més que mai tots som conscients de l’impacte econòmic, social i emocional del covid-19, i els reptes de país, d’empresa, socials, familiars i individuals que tenim al davant. Alguns amb més esperança i oportunitats que d’altres, però en tot cas amb un sentit de solidaritat segurament més fort que abans.

Per tant, des de la simple racionalitat i des de l'humanisme, en un món ideal seria el moment idoni per anar junts en la reconstrucció de ponts i del país des del reconeixement a la diversitat i a la inclusivitat, i des del compromís a retre comptes del bon ús dels recursos públics, amb la sana ambició de ser referents europeus de país que aposta pel progrés econòmic i social.

Cargando
No hay anuncios

Catalunya té el potencial per pretendre-ho, és un país amb una societat civil i un teixit empresarial local oberts al món, amb un societat del coneixement referent en recerca i innovació, que ha sabut combinar el creixement econòmic amb les polítiques d’integració social.

I ara en molts moments no ens reconeixem perquè estem immersos en el dissens, en tots els plans.

Cargando
No hay anuncios

Més enllà de deixar de banda els extremismes populistes, ens entossudim a contraposar partits d’esquerra amb partits neoliberals, independentistes amb no independentistes, polítics amb gestors, govern amb empresariat, empresariat amb sindicats, públic i privat... i sempre des de la dicotomia entre bons i dolents. És decebedor i esgotador, i provoca un sentiment d’impotència total.

A la ciutadania aquesta situació no ens agrada, i quan diem això ens arrisquem que ens diguin que tenim el que ens mereixem, perquè som nosaltres els que votem i decidim en qui deleguem el govern del país; ens arrisquem, també, que ens preguntin per què, si en sabem tant i volem canviar l'estat de coses, no ens impliquem activament en la política. Una altra dicotomia.

Cargando
No hay anuncios

Tot seria més fàcil si superéssim els tacticismes de partit i corporatius, ens centréssim en el sentit comú i compartíssim l’objectiu de reconstruir un país que vol un model de creixement econòmic competitiu i sostenible, i un sistema transparent de retiment de comptes per garantir que aquest creixement retorna a la societat amb la creació de llocs de treball de qualitat, millora de les inversions, recerca i innovació, i projectes socials.

Cargando
No hay anuncios

Un exemple de confrontació innecessària el tenim en el sector de la salut: ICS (centres públics de gestió directa) o concertació. El ciutadà aquesta contradicció no la té. Sap que amb la seva targeta sanitària pot anar tant a un centre de l’ICS com a un centre concertat del sistema públic de salut de Catalunya (l’Hospital de Sant Joan de Déu, l’Equip d’Atenció Primària de Vallcarca, l’Hospital de Sant Pau, el Consorci Sanitari de l’Alt Penedès i el Garraf, l’Hospital de Palamós o Manresa...). El debat sobre titularitats, associant concertació amb privatització dels serveis, genera una confrontació artificial i no aporta valor perquè confon i espanta la gent, que pensa que pot perdre la gratuïtat del servei. És un debat que mai va acompanyat d’una anàlisi amb rigor de dades i indicadors del bon ús dels recursos públics i de la qualitat dels resultats assolits. No es tracta de confrontar sinó de treballar junts i en xarxa, fer una assignació transparent de recursos i d’avaluació de resultats, i aprofitar totes les sinergies i potencialitats per millorar l’accessibilitat de les persones a una sanitat de qualitat. 

Antón Costas, en un article, definia el populisme polític com el d’aquells "partits i dirigents polítics que posen l’accent en les diferències d’ideologia, de valors, de cultura o d’identitat existents en una societat plural”, i afegia “que els resultats de la recerca empírica mostren de forma clara que l’auge del populisme polític coincideix amb el deteriorament de les condicions de vida de les classes treballadores i amb la disminució d’expectatives de les classes mitjanes i dels professionals”.

Cargando
No hay anuncios

Que sigui la voluntat de consens i l’interès públic el que ens uneixi. Fem-ho possible! Ho necessitem per mirar endavant i recuperar el creixement econòmic i la cohesió social, i ho necessitem emocionalment, nosaltres i les generacions de futur si les volem implicar avui en la reconstrucció del país.

Roser Fernández és directora general de la Unió Catalana d’Hospitals