Troia trans
Abans que s’hagi estrenat, tothom ja en parla… Penso en la versió de l’Odissea que ha filmat Christopher Nolan, que es veurà a les pantalles grosses el proper juliol. Ja sabem que abans aquest director, un dels artistes cinematogràfics més en forma de les últimes dècades, havia signat la història d’Oppenheimer i abans les aventures d’en Batman.
La polèmica està sent generada per tots aquells que a les xarxes socials s’oposen al fet que certs papers siguin interpretats per determinats actors, així, el rumor –sembla que ja confirmat– que Helena de Troia serà encarnada per una actriu negra, Lupita Nyong’o, i que Elliot Page (abans Ellen Page), un home transsexual, pugui arribar a interpretar, ni més ni menys, que el guerrer Aquil·les.
Recentment s’ha estrenat a la televisió una nova versió de la vida de Mozart –Amadeus, a Skyshowtime– i he vist que al geni de Salzburg l’interpretava (magníficament) Will Sharpe, que és mig japonès, i que al llibretista jueu i italià Lorenzo Da Ponte i al músic austríac Süssmayr, que va rematar el Rèquiem, els interpretaven actors negres. Tot això podria fer riure fa alguns anys; ara mateix està motivant paròdies a X, en les quals, però, es posa de relleu una suposada injustícia: que mai admetríem que un personatge històric negre fos interpretat per un actor blanc, com per exemple un biopic d’Obama encarnat per Simón Andreu. Si el color de la pell no importa, com hem de defensar si som antiracistes, per què preocupa que Helena de Troia el faci una dona negra (per bé que guapíssima)? I és evident que rere això hi ha molta consciència culpable i que des de les indústries culturals es vol apostar no només per la diversitat en les feines –i donar un paper a tothom en les produccions globals: satisfer quotes–, sinó per compensar la invisibilitat de raça en les pel·lícules del passat.
Per molt que això ens porti a mostrar una Viena de Mozart amb més diversitat racial que la Nova York d’ara, tergiversant el relat històric, com el va desfigurar Clint Eastwood quan no va fer sortir cap soldat negre a les pel·lícules que va filmar fa gairebé vint anys sobre la Segona Guerra Mundial, tampoc està ben vist que no hi hagi dones a l’argument, per molt que una pel·lícula bèl·lica o de mafiosos ens hi pugui obligar (pensem en la filmografia de Scorsese).
Ara ja no es tracta de representar ‘la realitat’, sinó de fer-ne un mirall que projecta no el que som, sinó el que voldríem ser, i que per molt que posi en solfa les nostres debilitats com a espècie, ho faci almenys sense oblidar que som diferents, plurals i pretesament justos en els càstings, per molt que aquesta forma de justícia ara ens porti a falsejar un passat que sí, per a l’art ha estat sempre una excusa.
Com deia Hitchcock: “El cinema són quatre-centes butaques buides”, és a dir, més que un art, és una audiència per sobre de tot, i serà aquesta la que decidirà si accepta o no aquestes llicències. I em penso que no només les accepta, sinó que les demana, o que celebra que l’obra l’obligui també a posicionar-s’hi abans i tot de comprar l’entrada i gaudir.