Tríptic aterrat (III): … i la complexitat bellíssima de viure

Un parell d’ales ben desades, exhibides (a punt per a volar quan se’n tingui necessitat o ganes), en un prestatge a l’estudi que Joan Miró es construí a Mont-roig del Camp, després d’haver-se enamorat del paisatge a divuit anys. La fotografia, que s’exposa a la Fundació Miró de Palma, és de Jean Marie del Moral: en blanc i negre, retrata les extremitats atrofiades –però possibles–, amb tots els grisos que mai no diem. Tallar les ales, segar l’herba sota els peus, tancar tots els camins. La llengua alerta contra el mal sistemàtic i l’artista s’hi rebel·la: coratjós, s’automutila per a conviure amb els altres mutilats, mentre serva amb molta cura les extremitats ancestrals per a campar lliure per l’obra.

A les fotografies de La via Làctia que Joan Fontcuberta exposa a la Fundacio Toni Catany, l’ametller consumit per la xilel·la torna un estel que constel·la en nebulosa; les textures dels líquens extremòfils, resilients, entapissen el pròxim planeta que habitarà la nostra espècie; el pas del temps inexorable es grava als anells i els cruis d’una soca que esdevé el misteri del forat negre. Com si tot passés per alguna cosa. Perquè els ulls humans només són dos, però hi ha el tercer (sense pupil·la ni parpella) que hi veu enllà, endins, i escruta els angles morts de les fronteres que assenyalen la norma imposada i els límits que s’aprenen.

Avui passejo amb la mirada triple i les ales a l’esquena per les ruïnes d’una cultura que es va extingir. Soc a Menorca, al poblat talaiòtic de Torre d’en Galmés, i el batec del meu cor i el moviment de les extremitats marquen un ritme –natural, orgànic–, que no es compassa del tot ni tot d’una amb els altres que vaig descobrint. Amb els Nou elogis de l’imparell (H&O, 2025), del músic i periodista Edi Pou, he constatat que hi ha un altre moviment a tenir en compte, una altra cadència: la pulsació del cervell. Una polimetria que sintonitza (i se sincronitza) amb els ritmes de l’entorn: amb el lliscar ara lent, ara fugisser de la sargantana italiana, amb el trepig feixuc de la tortuga terrestre, amb l’estridulació de la llagosta verda i el brunzit de l’antòfora balear, amb el tam-tam del puput, i els bels, mugits i renills dels animals de les granges que hi ha a la vora. He comprovat que les meves neurones no han perdut la capacitat d’improvisar: l’habilitat que ens permet d’adaptar-nos als canvis constants –al caos preciós i magnífic del qual, desproveïts dels prejudicis i binarismes ens encallen en una quadrícula estèril.

De la polimetria i la polifonia que parla el llibre, ja n’hem discutit en uns quants articles, bo i explorant La gran orquestra animal, de Bernie Krause. En totes dues s’intueix un conjunt sense director, un ordre sense concert. El caos que s’atribueix a l’immens desori aparent de la biofonia terrestre és, de fet, senyal que la vida hi ressona. La bellíssima complexitat del viure i de la convivència se senten tant als ecosistemes –on, com més biodiversitat hi ha, més exuberants i esplèndids són els paisatges sonors–, com al viure i en l’art –on, com més varietat de caminars i trajectes, d’ulls i mirades (de pensaments), més reeixida la improvisació. Ho assajàrem durant ‘La nit de les espines’, el passat Sant Jordi, primer al bar Flexas de Palma i després a Can Lliro de Manacor, una colla de poetes i músics que volguérem re-trobar el ritme ‘primigeni’ a la diada: en arribar, tots més o menys espantats i excitats per l’aventura; un cop vam haver-hi entrat (de cap i de cor, sense pretensions ni barreres), tots emocionats i vibrants, divertidíssims, entre nosaltres i amb els qui s’arriscaren semblantment de venir a escoltar-ho.

Un altre llenguatge, la paraula, es comporta de la mateixa manera: paradoxalment, com més polisèmia, més ocasió i atzar i potència per a eixamplar i transformar la quotidianitat i l’inconegut. Un trast és una biga que sosté una estructura concreta, i alhora les barretes del mànec d’una guitarra que fan sorgir els sons diferents; és un espai delimitat, classificat i privatitzat, i alhora el corral descobert i adjacent a la casa; és l’escassetat del pobre, i també la insubmissió del saltimbanqui. “A la mà hi ha / vint-i-sis ossos trenta-cinc / músculs / més de dues mil cèl·lules / nervioses / en cada palpó dels dits. / Amb això puc escriure / qualsevol cosa que sostengui / el sentit / entre el cel i la mar / entre la vida i la mort / entre tu i jo / tot d’una”. La veu de Biel Mesquida, personalíssima però treballant sempre amb la coral humana–, ha estudiat els sentits diversos del mot per al seu Trast (Labreu, 2026), i els abraça en un llibre escrit activament (triple-ullat, alat, polimètric i polifònic), que dona lloc a una lectura de ritmes múltiples i una intensitat grandiosa. Als seus versos hi ha la ferida –i la cura. Aterro: amb espines, les roses –i la complexitat bellíssima de viure.