Aquests dies de celebració patriòtica en honor dels futbolistes d’Espanya que han guanyat el mundial, veiem com no hi ha forma de nacionalisme que no es faci a la contra de bona part de les ‘nacions’ implicades. Espanya pot guanyar a l’Argentina o a qui sigui, però el que hauria de ser el símbol d’una superioritat esportiva d’un grup humà sobre un altre es converteix en l’emblema del supremacisme d’un grup o d’una idea de la nació espanyola per damunt dels altres pobles d’Espanya.
Són victòries que sobretot se celebren cap a dins, i no gens cap a fora. Serveixen de cara a l’interior; els de l’exterior ni s’ho miren o passen completament, entre rabiosos o indiferents. Els que diuen que el futbol s’ha de separar de la política haurien d’admetre, com a mínim, que és impossible separar-ne els resultats esportius, perquè de seguida són usats políticament com a instruments d’imposició simbòlica, com a emblemes d’una identitat que n’esborra o arracona unes altres.
I no cal dir que són instrumentalitzats pel poder de torn, sigui aquest la monarquia o el progressisme del govern de Madrid, que s’ho farà venir bé per interpretar-ho tot de cara a la seva trifulga electoralista. Espanya podria ser un projecte plural, multilingüe, divers i integrador, no cal dir que és teòrica i intel·lectualment possible, però a la pràctica és un projecte de dissolució, d’assimilació i esborrament, o que fins i tot viu amb incomoditat, no la catalanitat d’alguns jugadors, sinó el seu diferent color de pell o la seva fe en l’Islam. No hi ha hagut cap festa de celebració del mundial que no s’hagi erigit en una festa d’escarni, on els càntics contra les minories del mateix estat espanyol són habituals, sense cap burla pels rivals caiguts de camí a la final. Els estats es fan contra les nacions, no contra els altres estats, que també són màquines polítiques de destrucció massiva de llengües i diferències, a les quals, no cal dir-ho, es renuncia de gust, tot per a poder participar del triomf sense cabòries ni mala consciència. Estem veient com sobretot són els infants els que són assimilats en aquesta mena d’explosions d’eufòria col·lectiva, perquè sobretot és una forma d’infantilisme, aquest nacionalisme basat en la ignorància o el menyspreu o fins i tot l’autoodi que et porta a oblidar la teva identitat o llengua i a voler-te integrar en la massa ‘triomfadora’.
