Triar escola

Aquesta setmana s’ha mort na Catalina Mascaró Sureda, Cuca, filla d’en Salvador de la Viuda i de na Catalina Cuca. Tenia vuitanta-cinc anys i era cosina bona de ma mare. A ca nostra li dèiem na Catalina de Son Tirano, perquè hi havien estats amb el seu home, amb qui suraren una barquera de cinc fills.

Quan vengueren cap a la vila, s’instal·laren al carrer de Pere Llull, una travessia del passeig de na Camel·la. De tots els infants de Son Tirano, només na Maria era més petita que jo. Anaven a escola a Es Canyar, l’escola pública que tenien més a prop. També era, aquesta, la pública que hi havia més a prop de ca nostra. Vint minutets bons, calien, per anar-hi a peu.

A ca nostra hauríem pogut anar a la Salle, que era més a prop, però era l’escola dels frares i fins a l’arribada del concert econòmic havia estat de pagament, condició que devia trobar-se encara dins el pensament dels nostres progenitors.

Amb un tros de solet, un bocí d’escuma i una tela gruixada que ara record de color verd, mon pare va cosir un coixinet per posar al portaequipatges de la bicicleta. Amb jo darrere, ma mare remava fins a la posada dels de Son Tirano i jo partia d’allà amb la filla de cosina Cati, que em guanyava d’un parell (mallorquí) d’anyets, cap a escola.

A poc a poc, no sabria posar-hi una data ni un any concret, em vaig independitzar de la filla de cosina i vaig començar la meva ruta personal, farcida d’amics que anàvem arreplegant pel camí. Del temps d’Es Canyar, llevat dels dies que plovia, record només dues famílies que venguessin a cercar els al·lots en cotxe. La majoria hi arribaven sense tutela parental a peu o amb bicicleta, llevat dels qui venien de fora vila, recollits per una furgoneta verda que encara ara podria pintar. És un model que ens pot agradar i al qual, en una Mallorca en vies de hongkonització, no podem pretendre tornar.

Pedagògicament parlant, Don Bernat ens mostrava els rius d’Espanya i les capitals del món a cop de memòria: un dia de lliçó, un dia de control. Don Joan Gallet ens feia cantar com si no res el Montañas nevadas o ens treia el regle si trobava que feia falta. A Don Biel Pereta el sentien belar cada dia des de tots els racons de l’escola. Na Vicens ens ensenyava flauta amb entusiasme musical i qualque clatellada. Amb quaranta alumnes dins l’aula, hi havia un sentit general de la disciplina, més basada segurament en la por que en el respecte. Era un altre temps. Era una altra escola, on ara no voldríem ser per res del món.

Llegia aquests dies una entrevista a la pedagoga Mar Romera: “Per a mi, la millor escola hauria de ser la que està més a prop de casa. No ho podem oblidar, perquè tampoc no podem entrar en una lluita de competitivitat, de vegades no gaire honesta, per oferir escoles com si fossin qualsevol altre servei. No són restaurants”.

La competència avui entre escoles i centres educatius (públics!) és ferotge. També ho és entre les famílies. Qui sol fer l’ullastre esbrancat a l’hora de triar el centre educatiu per als seus infants és precisament qui hi té més a perdre (socialment, econòmicament) i no qui més hauria de poder aprofitar la igualtat d’oportunitats que se suposa que ha de garantir el sistema públic d’ensenyament.

Manacor, per la seva condició de poble gran, o de ciutat petita, com vulgueu, ofereix un ventall important d’escoles a l’hora de triar. I tanmateix, cal dir que encara n’hi ha molts que, abduïts per l’entusiasme pedagògic, duen els seus fills a fora poble. No fa gaire temps que un grup de famílies manacorines que duien els seus infants a la innovadora escola de s’Illot, demanaren a l’Ajuntament que els posàs un autocar, perquè “eren molts”.

D’un temps ençà, les escoles viuen immerses dins aquesta competència increïble i surrealista. Quan obriren el Jaume Vidal, ben arran dels habitatges de protecció oficial del Serralt, ningú hi volia dur els seus fills, “amb els forasters i els gitanos”. I venga a falsificar empadronaments a cals padrins o a ca una tia. Després les coses canviaren, els docents imposaren la seva feina i criteri i ara era tothom que els hi volia dur. El mateix ha passat amb l’escola de Sa Torre. Fa només quatre o cinc anys un grup de famílies, moltes de les quals ben progressistes, mogueren cel i terra quan veieren que els tocava dur els fills a l’escola d’infantil “dels moros”. Ara es peguen per dur-los-hi. Si l’escola de moda ara és el Molí d’en Xema, la vilipendiada i rebutjada pels “manacorins autèntics”, sovint apel·lant a models pedagògics, és el Simó Ballester. Encara avui m’equivoc massa poques vegades si a Porto Cristo deman a un alumne de faccions exòtiques si ve de l’escola de Ses Comes. Ja no segregam per sexe. Segregam per classe.

És obvi que hi ha mètodes diferents. I que cada escola, i cada professional, és un món. A més, cada escola s’ha d’adaptar a les necessitats del seu entorn. Cal no oblidar, però, que totes depenen de la mateixa Conselleria, i que tots els professionals surten de la mateixa borsa i cobren del mateix patró. Les escoles públiques, en un món que, mitjançant la meritocràcia capitalista, accentua les diferències de classe, han de servir per garantir la igualtat d’oportunitats, i els qui ho coneixem des de dedins veim sovint que això no passa. Més encara: gairebé sempre acabam concloent que, més enllà de l’escola, allò que assegura la capacitat de progrés acadèmic d’un infant és, a la fi, l’entorn familiar. L’escola pública hauria de servir per pal·liar aquestes mancances d’entorn i, en canvi, es mostra impotent per lluitar contra aquest determinisme socioeconòmic, això quan no el fa més gros. Més que esmolar, feim osques.

Antoni Riera Vives és periodista