El trencaclosques del turisme
En aquesta temporada turística que comença, i amb unes eleccions municipals a la vista, es tornen a posar sobre la taula debats sobre quines són les polítiques a seguir en camps políticament sensibles. El turisme ha esdevingut un paradigma d’aquesta complexitat. Pràcticament tothom es pot posicionar i es posiciona sobre què fer amb el turisme perquè en té un coneixement directe, bé sigui com a turista actiu, com a turista passiu, com a implicat en feines turístiques o com a implicat en negocis turístics. A diferència de la indústria, especialment la tecnològicament avançada, que tothom vol tenir però que costa molt activar o atreure, el turisme ens ve encara que no el vulguem. Tots els països de parla catalana són actualment destins turístics de gran volum però amb ingressos per càpita declinants. El creixement basat en el turisme genera múltiples decepcions: empitjora la qualitat mitjana dels llocs de treball, col·lapsa les ciutats i els espais naturals, encareix els béns i serveis als quals els ciutadans tenen dret i, en definitiva, expulsa aquells que se n’haurien de beneficiar.
Les divisòries derivades de l’activitat turística són múltiples. Aquesta Setmana Santa s’ha recollit àmpliament com Barcelona s’havia buidat de barcelonins però omplert de turistes. És una de les moltes paradoxes que es donen amb el turisme. Hi ha divisòries territorials. No tots els territoris viuen el turisme de la mateixa manera. Per a uns, rebre turisme és una font emergent d’ingressos. Per a d’altres és una saturació insuportable. Per a tots el turisme és bo quan el fa un mateix, però és dolent si el fan els altres. Els problemes de congestió, característics del turisme, són de molt mal compartir i generen poca empatia entre els implicats.
Hi ha divisòries econòmiques o empresarials. Per una banda, hi ha qui és sensible a la despesa que l’afecta com a turista, i per l’altra qui veu els ingressos que el poden beneficiar. Semblantment, uns veuran els negocis que poden fer i altres els que no poden seguir fent. Uns podran posar pisos per llogar i altres ja no en podran llogar perquè s’han encarit massa. La divisòria empresarial és també una divisòria social: tirar endavant negocis vinculats al turisme s’enfronta sovint a la manca de personal qualificat, però sovint es veu que la remuneració del treball i de la qualificació és més baixa en el turisme que en molts altres sectors d’activitat econòmica i empresarial.
La divisòria social és de les més complexes perquè té una derivada política –electoral– immediata. Als nivells de renda baixos el turisme hi pot impactar perquè permet accedir més fàcilment a feines, però solen ser poc remunerades. Per als qui no busquen aquesta mena de feines, el turisme és només una congestió molesta. Per als que disposen d’habitatges que es poden posar per llogar, des d’hotels fins a apartaments o cases, el turisme és un negoci evident i atractiu. Per als empresaris del sector turístic, tan abundants a les nostres terres, l’existència de molt turisme és vital, però per als seus conciutadans pot ser un malson.
Del turisme ens consta que l’habitual necessitat de mà d’obra, sovint estacional, en fa un canal d’entrada molt important per a la immigració, de totes les procedències, el que és vist positivament per uns i negativament per d’altres. Això té també derivades de sensibilitat nacional, atès que la urgència de l’atenció turística porta a menystenir qualsevol exigència de coneixement de la nostra llengua, cosa que irrita els catalanoparlants, que solen ser els més perjudicats en aquest aspecte.
Per complicar el panorama, les eines reguladores estan en moltes mans. N’hi ha de municipals, d’autonòmiques i del govern central. Recordem que d’aquest depenen les polítiques migratòries, les del mercat de treball i les dels principals impostos, a més del control de fronteres i dels grans nusos de transport. Els governs locals administren les llicències d’activitat, poden administrar la taxa turística i es poden beneficiar de les llicències d’obra, però han de fer front als costos de congestió més immediats. Els governs autonòmics gaudeixen de la fiscalitat sobre les transaccions immobiliàries de segona mà i poden gaudir de la taxa turística, però han de proveir seguretat, atenció sanitària i infraestructures de transport.
A les eleccions municipals del 28 de maig s’enfrontaran programes polítics que també estaran trasbalsats per aquest conjunt d’interessos, sovint contradictoris. Tanmateix, la ciutadania amb dret a votar farà bé de pressionar les candidatures per entendre com prioritzaran tot aquest conjunt de contradiccions d’interessos que emergeixen entorn de l’activitat turística, que té sempre i per definició una base local, indissoluble del seu caràcter experiencial.
