Treball, pobresa i salut mental
No fa gaire es va presentar un informe del Ministeri de Treball elaborat per una comissió d’experts dirigida pel professor de salut pública Joan Benach, que apunta, entre moltes altres coses, que un terç de les depressions que es produeixen entre la població activa són per mor de la precarietat laboral.
La salut mental és un dels grans problemes (i reptes) socials del segle XXI. Al mateix nivell que la crisi ecològica, les desigualtats socials o l’amenaça dels autoritarismes no és sostenible una societat en la qual entre un 15% i un 20% de la població viu medicada amb ansiolítics o antidepressius. Això, sense comptar l’abús d’altres tipus de substàncies legals, com l’alcohol o les drogues 'dures', que ens permeten evadir-nos o, senzillament, aguantar.
La realitat del segle XXI s'assembla massa a la distopia de Huxley, a Un món feliç, on la gent havia de prendre el ‘soma’, la pastilleta, per tal de sobreviure a la rutina i la fatiga sistèmiques. La salut mental és una pandèmia invisible, però que va calant en les vides de persones de tota mena… Aquí intentaré situar dues qüestions importants al respecte: com hem arribat fins aquí? Quin paper hi juga i hi pot jugar el treball?
Sobre la primera qüestió, els antecedents no són nous. Les èpoques de crisi i canvi social generen incertituds. En el cas de les crisis capitalistes, i especialment des de la Gran Recessió de 2008-2012, passant per la pandèmia i l’actual període hiperinflacionista, a les incerteses del moment s’hi afegeixen dos factors del tot preocupants: per un costat, un empobriment d’amples capes de la població; per l’altre, la silenciosa però efectiva desaparició dels vincles socials de solidaritat de tota mena, amb l’afebliment dels espais i àmbits col·lectius, de la mà del rampant individualisme. Si a això hi afegim la naturalització d’una precarietat que no sols impossibilita projectar una vida a partir d’una feina o una professió, sinó que és generadora, fins i tot, de treballadors i treballadores pobres, tot plegat és un còctel explosiu. Les condicions de possibilitats de poder armar-nos un projecte de vida, en definitiva, han minvat dràsticament, sobretot per a la gent més jove: què vol dir créixer, progressar, en un context així? Quin horitzó, condició necessària per abordar qualsevol procés d’inclusió i millora social, laboral, podem posar, a qui va quedant pel camí?
Pel que fa a la segona qüestió, si bé el treball ja no és ni l’únic ni el principal determinant de la nostra identitat, sí que es manté al centre de les nostres preocupacions, encara que cada cop hi hagi més gent més preocupada per semblar el que no és i per tenir el que no té. Aquest és el gran triomf del capitalisme, el cultural, i també la causa de la insatisfacció personal de bona part de la societat. Una insatisfacció directament relacionada amb feines alienants que, per altra banda, tampoc no ens permeten viure dignament, ni conciliar, ni establir vincles socials i col·lectius amb altres. Més enllà de factors conjunturals, el treball ha passat de ser una garantia de supervivència o fins i tot una possiblitat de creixement personal a ser una esclavitud connectada amb la resta d’incertituds existencials resultat del sistema: l’aïllament social i la solitud; la frustració de no poder consumir o assolir allò que s’espera de nosaltres; la dependència d’unes xarxes socials que ens connecten però no ens enxarxen com a societat… Tenir feina i ser pobre, una realitat cada cop més freqüent en contextos com el nostre, per molt que autoritats i empresaris es donin cops al pit bravejant de “plena ocupació”.
En l’àmbit laboral, les qüestions de salut mental se solen abordar des de l’àmbit de la prevenció dels riscos, associades a l’estrès o les situacions de burn out, de la mà de la precarietat. Condicions laborals canviants en nom d’una flexibilitat que poques vegades ens beneficia a nosaltres; jornades que s’allarguen –com evidencien les estadístiques d’hores treballades– i càrregues de feina que s’incrementen; entorns competitius on la solidaritat entre treballadors i treballadores ha estat substituïda per una neoliberal ideologia de l’emprenedor… El treball podria tenir –i de fet en té, per exemple en els processos d’inserció de col·lectius vulnerables– efectes terapèutics, però avui dia el que ens genera és necessitat de teràpia.
Fa pocs dies celebràvem un Primer de Maig definit per les demandes de millors salaris i condicions laborals, però hi ha poques referències a aquest malestar que està minant la salut de tanta gent treballadora. Som davant un problema de salut pública de primera magnitud, tal com el defineix l’esmentat informe. Calen més professionals de la psicologia i la psiquiatria, però també cal situar la salut mental com un problema social i col·lectiu, que cal repolititzar i connectar amb la gran font de malestar que és avui el treball. Quan parlam de feina, no és només el sou, el que ens hi jugam.
