El totalitarisme, de nou

L’acció política de Putin des de l’inici de la guerra ens fa tornar a la visió directa del totalitarisme que semblava oblidada des de 1945. Però si volem jutjar el totalitarisme amb els ulls de la democràcia i la llibertat, no l’entendrem. Es mou amb paradigmes diferents. La combinació de terror i propaganda n’eren i en són l’essència.

El terror, com a contrapartida de la propaganda, base del totalitarisme, ara amb Putin té menys importància que en els anys 30 i 40, amb l’estalinisme i el nazisme, però l’efecte és idèntic. El terror és menor, menys assassinats, gulags, empresonaments i judicis d’oponents, periodistes, polítics... però la propaganda és superior per més eficaç, per més extensa i incisiva.

L’oposició al comunisme era jutjada per l’estalinisme com perdre el tren de la història; pel nazisme, com l’oposició a viure fora de les lleis eternes de la naturalesa i de la vida. Els arguments en ambdós casos tenien “una base científica irrefutable”. Es nega la prova ara i només el futur podrà demostrar la validesa de l’argument. Aquesta és la praxi de Putin per defensar la necessitat de reconstruir l’Imperi Rus. Rússia perdria el seu destí històric si no ho fes. Qui s’hi oposa és un enemic i la causa que es defensa és tan transcendent que la seva eliminació està justificada… i es practica.

“El cientifisme de la propaganda de masses ha estat tan universalment utilitzat en la política moderna que s’ha convertit en una prova més de l’obsessió per la ciència en el món actual, perquè la ciència ha esdevingut un ídol que pretén curar tots els mals de l’existència i transformarà la naturalesa de l’home”, va escriure Hannah Arendt. És el cientifisme, ubicat al centre de la ideologia, el que fa innecessari demostrar la utilitat de les decisions. Putin “està emparat” per una raó històrica que no merita discussió. El totalitarisme es presenta amb una infal·libilitat més en la forma que en el fons. Un “líder de masses” com Putin no es pot equivocar, però si algú ho pogués pensar hauria de ser castigat… Això fa que Putin, com Hitler i Stalin abans, presenti el seus projectes com a profecies... és a dir, són ineluctables.

“Nosaltres modelem la vida del nostre poble i la nostra legislació segons el veredicte de la genètica”, deien els nazis. “Segons el veredicte de la història”, deien el bolxevics de Stalin. “Segons el destí etern de la pàtria russa”, diria Putin.

La força que té la propaganda totalitària descansa en la capacitat d’aïllar les masses del món. Tallar les relacions amb Rússia afavoreix aquesta força del totalitarisme. S’hauria de fer la diferència entre aïllament econòmic i transparència. L’estat rus ho impedirà tant com pugui. A la DDR, l’Alemanya comunista, durant la Guerra Freda, per impedir el contacte amb la República Federal es van arribar a canviar paraules en els mitjans de comunicació -dir cosmonautes en lloc d’astronautes- perquè l’escola pogués identificar a través dels nens quines famílies veien les televisions de l’Oest...

Per al totalitarisme és essencial eliminar les opcions. El totalitarisme ho és tot. Quan abans de 1933 socialistes i nacionalistes discutien al Reichstag què era primer, si ser alemany o ser obrer, la resposta del partit nazi va ser: “No hi pot haver dilema, al partit nazi tot és el mateix”.

El veritable objectiu de la propaganda totalitària és l’organització, l’acumulació de poder i l’anul·lació de l’alternativa. Ser originals en els plantejaments ni cal ni és útil. Hi ha una coincidència en tots els moviments totalitaris: la manca d’originalitat en els missatges. El que importa és la contundència del que s’afirma. La repetició de les “veritats eternes”.

La diferència entre un líder i un dictador totalitari és la plenitud dels objectius que es puguin convertir en el fonaments d’un altre món nou, fictici però que es presenta tan real com inevitable. L’alternativa és la destrucció total del poble i de la pàtria en el cas de Putin. Hitler ho va portar fins als últims extrems el 1945... Si el Reich no podia viure, el poble alemany havia de morir…

En els moviments totalitaris hi ha una diferència entre els convençuts que formen el nucli dur i els simpatitzants. Els primers han de ser pocs perquè són elegits, el cànon que no canviarà; els segons són molts i poden canviar d’opinió: són, per definició, no fiables. Això explica la petitesa del nucli amb poder al voltant de Putin. Va passar també amb Hitler i Stalin. L’absurd del muntatge i del conjunt de les creences és tan gran que l’extensió de la doctrina a un nucli ampli de persones té riscos de dissidència. Si la discrepància fos en el nucli dur, hauria de ser causa de mort; els exemples de Trotski i de Smirnov en són la prova. Ara passa el mateix, però no cal anunciar-ho perquè és una realitat prou coneguda. No més de 100 persones han mort violentament per dissidència mentre Putin és president de Rússia. No cal fer més, el personal està advertit i el terror consolidat.

La conclusió és que per entendre Putin cal comparar-lo amb Hitler i Stalin, no analitzar-lo des de l’òptica d’una democràcia que accepta la discrepància i la voluntat de la majoria… No té res a veure.