Tornar a l'Acord de París

El covid-19 ha revolucionat el món el 2020, però també ha deixat clar que quan hi ha consens polític per a l'acció, l'enginy humà i la innovació es poden desplegar a l'escala i la velocitat necessàries per fer front als canvis globals. A una velocitat sense precedents hem desenvolupat, provat i començat a fer servir múltiples vacunes eficaces contra el coronavirus. Ara hem d'aplicar la mateixa determinació en la lluita contra l'altra gran amenaça existencial per a la humanitat: el canvi climàtic. Com va dir el mes passat el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, "la nostra seguretat i la prosperitat del futur depenen d'una acció climàtica audaç".

I, no obstant això, fins i tot en l'última Cimera sobre l'Ambició Climàtica del 12 de desembre, el compromís de molts líders va quedar molt lluny del que caldria per solucionar aquest desafiament col·lectiu. Certament, la Unió Europea, el Regne Unit i fins i tot alguns dels països més petits entre els més vulnerables al canvi climàtic van enfortir significativament els seus objectius de reducció d'emissions per al 2030, però Estats Units, el Japó, la Xina i altres grans emissors de gasos d'efecte hivernacle no els han imitat encara, cosa que hauria de passar molt abans de la Conferència sobre Clima de l'ONU (COP26), que tindrà lloc a Glasgow al novembre. Donada la crisi que tenim, ja no hi ha excuses per a les demores ni les evasives.

Fa cinc anys, després de llargues i minucioses negociacions, el món es va unir en l'acord climàtic de París. Va ser un dels grans triomfs de la diplomàcia multilateral dels últims anys, però cal donar-lo per descomptat. Sense un compromís encara més gran per a l'acció, el llegat de París corre el risc de ser completament desaprofitat.

Els esdeveniments han creat un panorama polític irreconeixible per als que es van reunir a París. Aleshores, paraules com coronavirus o Brexit no haurien despertat més que un gest d'indiferència; ara regeixen la fervorosa atenció dels responsables de les polítiques, caps d'estat i governs de tot el món. Però no podem permetre aquests esdeveniments enfosqueixin la contínua, creixent i aguda necessitat d'acció climàtica, especialment de finançament climàtic. Fa més d'una dècada, els països més rics es van comprometre a mobilitzar 100.000 milions de dòlars el 2020 per ajudar els països més pobres en l'adaptació climàtica i els esforços de mitigació. La data límit ja ha passat i aquests països encara no han complert la seva promesa.

De tota manera, hi ha esperança. Em plau molt que el president dels Estats Units, Joe Biden, hagi reafirmat el seu compromís per tornar a unir-se a l'Acord de París. El lideratge nord-americà és molt necessari després dels quatre anys de destrucció innecessària malgastats amb Donald Trump. I, de la mateixa manera, altres països no han de prendre el renovat esforç dels EUA com a pretext per fer marxa enrere en els seus propis compromisos. L'anunci de la cancellera alemanya Angela Merkel que iniciarà un nou procés internacional de finances climàtiques és una benvinguda declaració d'intencions, però l'experiència ens mostra que no podem dependre de la retòrica.

D'altra banda, el 2021 tots els països han de demostrar amb claredat que estan examinant i mirant de revisar a l'alça la seva contribució, l'instrument voluntari a través del qual els signants ratifiquen els seus compromisos segons l'Acord de París.

La solidaritat i la justícia formen la base tant de l'Acord de París com dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l'ONU, que també van ser adoptats el 2015. Aquests principis i les responsabilitats que impliquen són més importants que mai en l'esforç per traçar el rumb cap a una recuperació sostenible del cop que ha significat el covid-19.

La crua veritat és que vam perdre massa temps en els cinc anys que han passat des de París. Les polítiques que calen per reduir les emissions –entre altres, la fi dels subsidis als combustibles fòssils, un preu eficaç per a les emissions de diòxid de carboni i la inversió en energies renovables– han estat inconstants, contradictòries i mancades de coordinació. Però la crisi climàtica, com el covid-19, no respecta les fronteres ni la sobirania nacional.

Encara que l'atenció s'ha centrat adequadament en el virus, el món també ha estat testimoni de fenòmens climàtics cada vegada més extrems: des dels arrasadors incendis a Austràlia i Califòrnia fins a la tempesta més devastadora que s'hagi registrat, a la badia de Bengala, que va obligar dos milions de persones a evacuar casa seva. Tots som extrema i íntimament conscients de la fragilitat de l'existència humana i del grau en què, a través de les fronteres i la generacions, els nostres destins estan interconnectats.

Mentre transitem des de París cap al 2030, tant els líders del món com les empreses i els ciutadans han de saber que seran jutjats per les accions que executin (o no) avui. Ni els nostres descendents ni el planeta toleraran més curtterminismes egoistes.

Mary Robinson és expresidenta d'Irlanda, alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans i presidenta de l'organització The Elders.