Si un extraterrestre aterràs avui a casa nostra i només llegís els titulars dels diaris, probablement pensaria que Espanya està governada des dels jutjats, i potser no aniria gaire errat. Mentre el PSOE de Pedro Sánchez acumula investigacions que afecten l'entorn del Govern i el PP continua perseguit pels casos de corrupció, a casa nostra s'ha arribat a qualificar de terrorisme una simple pintada en una protesta ecologista. La sensació és que bona part de la confrontació política s'ha desplaçat dels parlaments als tribunals, fins al punt que els jutges semblen haver esdevingut un actor més de la disputa pública. En aquest context, la pregunta és inevitable: funciona realment la justícia?
Abans d'intentar respondre a la qüestió, convé recordar una evidència. Una democràcia no es limita a fer eleccions cada quatre anys; necessita també institucions independents que es controlin mútuament. La Constitució proclama aquesta separació de poders i garanteix la independència judicial. Tanmateix, entre el principi i la pràctica sovint hi ha una distància considerable. Al cap i a la fi, els tribunals no existeixen al marge de la societat, sinó que en formen part i en reflecteixen, inevitablement, les tensions i les contradiccions.
Els jutges tenen una determinada manera d'entendre el món, com qualsevol persona. I les dades mostren una realitat difícil de negar: només un de cada déu jutges es considera progressista. Això no converteix automàticament els jutges en parcials. Es pot ser conservador i aplicar la llei amb absoluta professionalitat. Però també és legítim preguntar-se si una judicatura tan homogènia ideològicament no acaba generant determinats biaixos, encara que siguin inconscients. Perquè, jo em deman, és saludable que qui jutja una societat tan plural provingui gairebé sempre del mateix entorn social?
La ciutadania, en qualsevol cas, ja ha dictat sentència. Segons una enquesta d'Ateneo del Dato, gairebé la meitat dels espanyols considera que la justícia no és imparcial. El CIS encara és més contundent: gairebé nou de cada deu ciutadans creuen que una persona poderosa no rep el mateix tracte que un ciutadà corrent, i la confiança en els tribunals amb prou feines arriba al 4,76 sobre 10. Una justícia que no inspira confiança és una justícia institucionalment més feble.
La responsabilitat d’aquesta situació és compartida: la polarització política ha convertit els tribunals en una extensió del Parlament. Els partits aplaudeixen les sentències que els beneficien i denuncien les que els perjudiquen com si fossin un atac a la democràcia. Les filtracions de sumaris alimenten judicis paral·lels i algunes instruccions especialment controvertides acaben deteriorant la credibilitat del conjunt del sistema. I així estam.
Crec que la justícia funciona raonablement bé en la immensa majoria dels conflictes quotidians –un divorci, un accident de trànsit i un robatori, per exemple. Ho fa amb una lentitud sovint desesperant, però, en termes generals, compleix la funció que li correspon i és equiparable a la dels països del nostre entorn, com França, Itàlia i Portugal. Ara bé, tampoc no hem d'oblidar que es tracta d'una justícia d’una democràcia liberal, amb les virtuts i les limitacions que això comporta.
El seu gran problema, doncs, és un altre. La raó és que qui té diners compra temps. Pot contractar els millors advocats, presentar recursos gairebé indefinidament i resistir processos que duren anys. Qui no en té, es resigna. La igualtat davant la llei és un principi jurídic; la igualtat davant les possibilitats de defensar-se és una altra història.
Tampoc no es pot obviar que la justícia espanyola és una institució hereva de la Transició i, per tant, de la transformació de les estructures de l'estat franquista en un sistema democràtic. I com en tants altres àmbits, algunes inèrcies encara perduren, com l’elitisme de la mateixa judicatura. Recordem que accedir a la carrera judicial exigeix dedicar anys a preparar unes oposicions sense ingressos, un luxe que moltes famílies no es poden permetre. Després a alguns encara els sorprèn que els jutges comparteixin, sovint, una mateixa procedència social, una mateixa cultura jurídica i una determinada manera d'entendre el món.
Finalment, una reflexió adreçada als mallorquinistes: convé no oblidar una evidència que massa sovint passa desapercebuda. La magistratura és un poder de l’Estat i, com qualsevol altra institució estatal, té la funció de garantir i preservar l’ordenament constitucional vigent. Per això, esperar que els tribunals resolguin conflictes lingüístics i d’autogovern que posen en qüestió aquest mateix marc constitucional és una expectativa poc realista. Al cap i a la fi, difícilment cap poder judicial del món adoptaria decisions que contradiguessin els fonaments jurídics i constitucionals sobre els quals se sustenta la seva pròpia autoritat.
Potser la lliçó és aquesta: la justícia pot resoldre litigis, perseguir delictes i protegir drets, però no substituirà mai la política. Qui aspiri a transformar la societat faria bé de no confondre els tribunals amb les urnes, ni les sentències amb les solucions als grans conflictes col·lectius.
