Si un s’acosta a la premsa d’aquest país, en especial a la principal capçalera, veurà com a les darreres setmanes s’han intensificat un tipus determinat de notícies: les que anuncien que la d’enguany serà una mala temporada turística. Diria que és subtil, però no ho és gens. Consisteix en un degoteig constant de ‘males’ notícies que, en conjunt, provoquen la sensació de trobar-nos en perill real de perdre la nostra principal font d’ingressos i empobrir-nos encara més. El tema és recurrent, però no deixa de sorprendre com la por de perdre el (poc? No gaire?) que tenim, impugna qualsevol intent de tenir una conversa seriosa sobre el pes que volem que tengui el turisme, quin turisme volem, etc. En definitiva, el de sempre.
El debat sobre el turisme, podríem dir, se sustenta en tres potes: una esquerra discursivament crítica amb la saturació, una dreta poc empàtica i a la defensiva i un context mediàtic que vascula entre amplificar l’ideari dels empresaris del turisme i la sensació de saturació ciutadana. En conjunt això ens du a l’immobilisme social, polític i, diria fins i tot, intel·lectual.
Segur que això que dic és una excessiva simplificació, perquè les massives mobilitzacions ciutadanes contra la saturació turística va ser resposta amb algun gest d’empatia i consideració per part de Prohens. Però quan les protestes han vengut d’Arran, més minoritàries i extravagants, és quan el Govern ha deixat la cautela de banda, criticant-ne durament els mètodes i, ja que hi som, les seves idees “turismofòbiques”.
Aquesta actitud habitual del PP ha donat aixopluc a iniciatives per contrarestar la mala premsa internacional que aquestes protestes ens estarien fent com a destinació turística. Paral·lelament, els restauradors, empreses de transports i altres sectors, difonen la seva preocupació als mitjans de comunicació per aparentment tenir menys volum de negoci comparat amb anys anteriors. En conjunt, això deslegitima mediàticament qualsevol protesta o debat sobre què fer. Com hem de manifestar-nos o debatre a favor de la nostra pobresa? La por immobilitza. I és que sembla que hem de triar entre el decreixement, amb l’anunciada pobresa que suposadament ja començaríem a albirar, o més turisme, amb un creixement sense límits que també ens empobriria.
En la meva opinió, per sortir d’aquest atzucac s’han de fer dues coses, potser impossibles. La primera és provar de bastir un consens, políticament transversal i estable en el temps, sobre una agenda de transició econòmica que inclogui un pla legislatiu i d’inversions per estimular sectors que es considerin estratègics. Aquesta seria una bona manera d’enfocar el debat sobre el decreixement turístic, oferint una alternativa de creixement econòmic de més alt valor afegit que disminuís el pes que té el turisme en el nostre PIB. Similar a la Mesa que va impulsar el Govern, però amb més capacitat integradora.
És cert que vivim en un moment en què els consensos polítics semblen una cosa del passat. En cap cas veim possible reeditar res similar com consensos mínims entorn de model social, d’autogovern o lingüístic del nostre estatut d’autonomia. Amb dinàmiques de trinxeres, on els incentius empenyen a sostenir la idea oposada a la del rival polític, arrossegant els votants amb ells. La diferència és que arribats a un cert punt de decadència econòmica i tensió social, no hi haurà més remei que enfrontar aquest tema amb una mirada de moment fundacional o constituent. Un moment en què la concessió ideològica tengui un baix cost electoral.
L’altra cosa que s’hauria de fer és arrossegar la conversa pública fora de la dicotomia absurda entre decréixer turísticament sense alternativa econòmica i continuar creixent sense límit. Hem de tenir clares diverses coses respecte a això. La primera és que no podem prescindir del turisme. Les alternatives discutides han d’incloure el turisme per diversos motius, però el principal és que molta gent en viu i no podem prescindir d’aquells llocs de treball. A partir d’aquí podem discutir què hem de fer per disminuir-ne el pes relatiu. Eventualment, això podria dur a una disminució del pes en números absoluts i seria fantàstic. Però ara per ara hem d’apostar per transicions econòmiques amb baix o nul cost social. També imprescindible per posar tothom a bord.
Una altra cosa imprescindible per depurar la conversa pública és desdramatitzar o no donar tant d’espai mediàtic a les queixes dels empresaris del turisme, els quals sempre s’han queixat i es queixaran dels seus mals resultats. Això ja ho sabem. Però ells no tenen en consideració el conjunt de l’equilibri social. La Totalitat hegeliana, si m’ho permeteu. I és que, paradoxalment, perseguint el seu benefici individual ens durien a tots, a ells els primers, a la ruïna absoluta.
Potser algú considera que soc un idealista, però jo consider que hi pot haver rèdit electoral pels partits que de bon cor vulguin participar en un projecte similar. Però tal vegada encara no hem tocat fons del tot.
