Del Tito Berni al Vega Sicilia
No cal gaire imaginació per fer-se la idea de la poca gràcia que li deu haver fet a Pedro Sánchez l'escàndol de l'anomenat cas Mediador, una història de corrupció a càrrec d'un diputat canari, un delinqüent aconseguidor, un general retirat de la Guàrdia Civil i una colla d'empresaris que constitueix un retorn per la via ràpida als temps del germà d'Alfonso Guerra, de Filesa i de Luis Roldán. De nou, una història de corrupció casposa i sòrdida, amb dinars de marisc i pernil Joselito, prostitutes i cocaïna a balquena. Com a secretari general (càrrec del qual va ser destituït després d'una esperpèntica revolta protagonitzada per un personal molt semblant al d'aquesta història), Pedro Sánchez ha imposat una disciplina prou clara dins el partit, i s'ha mostrat exigent, contundent i fred amb els col·laboradors més propers: és bo de fer imaginar, doncs, quin estat d'ànim deu tenir respecte a les rampoines de l'organització. En aquest sentit, s'ha de dir que Sánchez i el PSOE guanyarien credibilitat si no dipositessin la gestió comunicativa del cas en algú com Patxi López, que tant li és fer de lehendakari de saldo (en un altre episodi gens edificant dels socialistes espanyols, quan es van aliar amb el PP per desallotjar el PNB del govern basc) com sortir a negar l'eficàcia i la necessitat d'una comissió d'investigació.
El PSOE, amb tot, ha sabut reaccionar de pressa en aquest assumpte, i de dues maneres: destitució immediata i fulminant del diputat corrupte (Juan Bernardo Fuentes Cubeiro, conegut com a Tito Berni) i presentació a la llum pública d'una derivada del cas Kitchen (el de l'ús dels poders de l'estat per part del PP amb la finalitat d'espiar el seu extresorer Luis Bárcenas) que certament representa un escàndol majúscul. Es tracta dels missatges que intercanviaven l'antic secretari d'estat d'Interior, Francisco Martínez, imputat en la trama, i el president de l'Audiència Nacional, José Ramón Navarro. Els missatges mostren que entre els dos personatges hi ha una forta camaraderia (se n'ha dit “compadreo”, paraula que ha fet servir fins i tot el president Aragonès, ai las, mecatxis), cosa que l'antic número dos (i ara arxienemic declarat) de Jorge Fernández Díaz aprofita per demanar al president de l'Audiència informació privilegiada sobre la seva situació judicial. El fet torna a fer palès, per si no ha quedat clar, el caràcter extremadament parcial de la cúpula judicial espanyola, i hauria de costar dimissions: la de Navarro com a president de l'alt tribunal, per començar. Pel que fa a Martínez, el seu comportament és el típic d'un alt càrrec del PP, un partit que, en un altre país, segurament ja hauria d'haver-se dissolt sota el pes de la corrupció que arrossega, per donar pas a la formació d'alguna nova força de centredreta. Però a Espanya el sistema polític està tan desplaçat a la dreta que el centredreta és el PSOE, mentre que el PP és una dreta més o menys extrema segons el moment. I la corrupció hi campa a lloure no amb impunitat, però sí amb una reconeixible liberalitat.
