24/06/2022

Terratrèmols electorals

4 min

A les recentment passades eleccions andaluses molts dels votants es quedaren a casa, i de manera molt més accentuada en les localitats on tradicionalment es votava esquerres. Això va provocar que la participació global fos baixíssima. També hi va haver fuites de vots de l’esquerra cap a la dreta. El resultat final ha estat que a Andalusia, un feu tradicional de l’esquerra, s’ha produït un gir espectacular al mapa polític. La tendència ja s’havia iniciat en les anteriors eleccions, però ningú pensava que pogués arribar a proporcions tan grans.

Aquests mateixos dies el diario.es publicava una entrevista al pensador i escriptor britànic Owen Jones, autor de Chavs. La demonització de la classe obrera, en què deia que des de feia temps s’advertia “que si l’esquerra i els partits socialdemòcrates l’abandonaven (la classe treballadora), la dreta adoptaria el seu lloc. I això és el que ha passat”. No es referia a Andalusia en concret. Però, sense entrar en més detalls, aquesta afirmació, que pot semblar un tant genèrica, encara que no té res de simple, no és una mala hipòtesi de partida per a una anàlisi del que està passant. Algú podria pensar que, en realitat, és l’electorat el que està abandonant l’esquerra perquè no se sent ben representat o els seus sentiments no són correctament interpretats per ella. En definitiva, parlam d’una desafecció.

El mateix diumenge de les eleccions a Andalusia es feien eleccions presidencials a Colòmbia. Per primera vegada a la història del país caribeny guanyava un candidat de l’esquerra. I, aquest era, Gustavo Petro, antic membre de la guerrilla del M19, que els anys noranta del segle passat havia protagonitzat un primer procés de pau entre govern i guerrilla. El resultat, doncs, representa un gir estratosfèric en el mapa polític, no només colombià, sinó d’Amèrica Llatina. Es podria dir que la victòria de Petro és filla d’aquell procés de pau, i del més recentment protagonitzat per les FARC. La pacificació i normalització del país ha servit per apropar la gent a l’esquerra i treure-li la por de votar-la. Reencontre i reconciliació.

Però, molt especialment, també, el gir s’ha cimentat que Petro ha sabut connectar amb els moviments socials que es produïen, des d’abans de la pandèmia, en protesta per les polítiques econòmiques, socials i ambientals del govern del president Iván Duque (en el seu primer discurs ha demanat a la Fiscalia colombiana que “alliberi tots els joves” arrestats durant les protestes i l’esclat ciutadà). El resultat ha estat que l’esquerra colombiana, legitimada pel procés de pau, ha mobilitzat els votants a les àrees on era forta i als feus tradicionals de la dreta l’abstenció ha crescut. Aparentment hauria passat el mateix que a Andalusia, però en direcció inversa. No obstant això, aquesta seria una interpretació un tant simple, una mena de mecànica de fluids aplicada a la política. No és suficient.

Segons Owen Jones, “no es tracta d’economia o de si (els treballadors) estan explotats per patrons capitalistes, es tracta de cultura”. La batalla és cultural, creu que “la dreta s’ha apropiat del llenguatge de classe obrera i l’ha subvertit per a fins conservadors”. Si el sentit de classe (no el relat) és la base cultural de la confrontació hi podríem estar plenament d’acord. El practicisme socialdemòcrata (recordin: “Blanc o negre, el més important és que el gat caci ratolins”) ha conduït l’esquerra majoritària a mimetitzar-se amb l’establishment i, el que és pitjor, amb l’statu quo. Les conseqüències d’això es van plasmar amb tota claredat en l’elecció de Donald Trump gracies al vot dels “estats industrials” del nord –Ohio, Michigan i Pennsilvània– fuetejats per anys de tancament d’empreses i alts índexs de desocupació, que van veure Hillary Clinton com la representació més genuïna de l’establishment que odiaven.

Es produiria un fenomen d’“inversió política” pel qual el discurs de canvi i de crítica al sistema (a la globalització) s’hauria transformat en un pseudollenguatge de la dreta més classista i conservadora. El regne del fake on a l’esquera se li fa difícil mantenir la iniciativa. Reconeguem com a bona la teoria de confrontació cultural en un context general. Dit això, no es pot caure en la temptació fàcil d’extrapolar els resultats d’un lloc a un altre; Andalusia no és Colòmbia, ni representa el conjunt de l’Estat. Els resultats d’una comunitat no tenen per què anticipar els resultats a altres comunitats, ni a l’Estat.

Si haguéssim de valorar el govern de coalició espanyol únicament per la seva política de cobertura social i protecció del teixit empresarial durant les successives crisis hi hauria poques raons per dubtar, en comparació amb la sortida que varen plantejar els conservadors a la crisi del 2008. En aquest sentit s’entén que la reacció immediata del Govern als resultats d’Andalusia hagi estat prolongar la cobertura social derivada de la guerra d’Ucraïna i intensificar aquest esforç . Però no es pot limitar a això. El marc de confrontació és més ampli, passa per la política de diàleg, pels drets individuals i col·lectius, per la lluita contra el canvi climàtic... i, en el fons, passa per saber argumentar i reconèixer que hi ha interessos diferents entre la majoria i les elits i per actuar en conseqüència.

L’estratègia dels populars d’un calendari electoral continuat en els llocs on governaven i poden tornar guanyar sembla que els estigui donant rèdit i augmenti el grau d’incertesa amb vista al futur. No obstant això, en aquesta estratègia es produirà un moment d’inflexió, amb tota seguretat entorn a les autonòmiques i municipals de la primavera del 2023, en què els resultats seran molt diferents. Aleshores s’obrirà un nou moment, ja amb la vista posada a les eleccions generals.