20/03/2021

El terrat del Princesa

Han passat 25 anys des que es va okupar el cinema Princesa, el 10 de març del 1996. D’aquell local en tinc un record molt viu perquè hi vam actuar dos cops els Accidents Polipoètics. I com que era just davant on vivia el meu difunt soci, en Rafael Metlikovez, hi anàvem sovint a fer la cervesa. Per a qui no el recordi, era un edifici atrotinat, situat a la cantonada entre la Via Laietana i el carrer Manresa. Aquella sala, inaugurada el 1923, havia sigut un cinema de reestrena fins que el juny del 1970 va plegar. I, des de llavors, només s’havia fet servir per celebrar-hi reunions sindicals esporàdiques. Així doncs, quan el van okupar, ja feia 26 anys que estava abandonat.

L’objectiu era protestar contra l’especulació immobiliària i crear un lloc de trobada on es poguessin organitzar conferències, concerts i recitals de poesia. Aquest va ser el motiu perquè hi actuéssim, l’única ocasió en 25 anys d’ofici que ens van censurar, concretament per ensenyar un conill comprat al mercat en la interpretació d’un dels nostres poemes. La cosa venia d’abans, d’una actuació prèvia a l’Hamsa, a Hostafrancs, on vam ser escridassats per una noieta molt jove que ens acusava de maltractament animal. Des de llavors, cada vegada que recitàvem en algun escenari okupa, a tot l’estat espanyol, se’ns coneixia com “els poetes del conill”.

Cargando
No hay anuncios

Aquell estiu del 1996 la gent del cinema Princesa va rebre l’ordre judicial que els comunicava el desallotjament imminent perquè els propietaris, Finques Forcadell, els havien denunciat. Contra aquella decisió, el dissabte 19 d’octubre es va fer una manifestació nocturna amb torxes. I el diumenge següent es va organitzar una marató cultural al terrat de l’edifici, per on van passar Manu Chao, Quico Pi de la Serra o Rosa Zaragoza. Nosaltres vam sortir a continuació del mag Tamariz i abans de l’Enric Casasses. Des d’aquella altura podíem veure el públic al carrer, envoltat a banda i banda per furgonetes de la policia que, cap a les vuit del vespre, va carregar. Gent corrent, sirenes i cops de porra, coses de la poesia underground.

Durant tota la setmana posterior la tensió va anar augmentant. Els okupes van recollir pels voltants del cinema material per fer barricades, com matalassos vells i fustes. I les autoritats es van dedicar a atemorir a tothom amb el vol d’helicòpters i la presència constant de la policia secreta. Allò va generar un agre debat entre els veïns, els uns partidaris de la mà dura i els altres solidaritzats amb l’okupació.

Cargando
No hay anuncios

Finalment, el 28 d’octubre del 1996 a tres quarts de sis de la matinada, uns 200 agents van assaltar el Princesa, mentre les barricades que envoltaven l’edifici començaven a cremar. Una de les imatges icòniques va ser el potent focus d’un helicòpter il·luminant la batalla campal posterior, observada pel meu soci i tot el veïnat pròxim des dels balcons. Entre els incidents, es va produir l’ensorrament d’un fals sostre que va fer caure al pis inferior okupes i policies, sense ferits. L’últim reducte va ser el terrat, on es va encendre una foguera. A dos quarts de nou es va donar per acabada l’operació, amb la detenció de les persones atrinxerades dins el cinema.

L’actuació policial va ser molt criticada, qualifi- cada d’excessiva. Ignasi Riera va escriure: “Han actuat com si fossin davant un comando d’ETA”. La batalla mediàtica la van guanyar els okupes, que van visibilitzar les seves reivindicacions. Les autoritats van insinuar que els okupes tenien contacte amb grups radicals i es va arribar a suggerir una conspiració subversiva internacional, la versió dels anarquistes italians d’avui...