18/12/2021

El temps és vida

4 min
Lourdes Parramon 19/12/21

Salut, diners i amor... desitjos ben comuns travessats per un altre desig, el temps, necessari per gaudir-ne; una il·lusió o una renúncia, segons com. Ja ho diu un proverbi africà: “Nosaltres tenim el temps, vosaltres els rellotges”. Domina Europa una concepció mercantil del món on tot té un preu, més alt per als béns escassos. L’aforisme Time is money [Eltemps és or], encunyat per Benjamin Franklin i repetit fins a l’extenuació, és ben revelador. Es pot gastar, dilapidar, invertir, administrar, gestionar, optimitzar, rendibilitzar. Quan parlem de “jugar” amb el temps no apel·lem al vessant lúdic, sinó a aprofitar l’escletxa en qualsevol procés per obtenir un rèdit, per treure’n partit. En aquest joc laboriós hi excel·leixen polítics i advocats, avesats a controlar el tempo, expressió manllevada del món musical sobre la velocitat de la interpretació. Sovint no es tracta de guanyar cap contesa, sinó d’obtenir un marge.

Més enllà de les argúcies per alentir o suspendre el resultat previsible, en el nostre sistema legal els terminis funcionen com a unitat de mesura (o desmesura) de drets reconeguts. Moltes asimetries ens passen desapercebudes. Vegem-ne un cas paradigmàtic, al meu parer. N’hi ha prou amb l’impagament o el retard d’una mensualitat del lloguer perquè el propietari pugui executar el desnonament. Hem de comptar que la majoria dels que es practiquen a Barcelona (56%) ho són pel lloguer, la bombolla menys glamurosa. S’entén que pagar la renda és la principal obligació de l’arrendatari i l’incompliment justifica el llançament immediat. ¿Passa el mateix amb la nòmina, que és, suposadament, el principal dret del treballador, en el benentès que la majoria penca per guanyar-se les garrofes? Es podria esperar un règim equivalent per extingir el contracte de treball davant el primer impagament. Doncs no. Calen tres mesos sense cobrar el sou, com a estàndard estès, per poder deixar la feina sense arriscar-se a una baixa voluntària. És el peix que es mossega la cua, perquè els contractes inestables i precaris obliguen molta gent a viure al dia, sense cap raconet. En la disjuntiva entre menjar o pagar el rebut, molta gent s’endarrereix o no pot fer front a la renda en un país amb un mercat immobiliari embogit i un mercat laboral deprimit. Si no es disposa de xarxa social o familiar és fàcil acabar al carrer en un tres i no res. Es podria adduir que un desnonament es pot allargar, per sobrecàrrega dels jutjats, però en una justícia lenta com la nostra qualsevol procediment, cas d’un plet laboral, s’estira com resina de pi. En el punt de partida hi ha una desigualtat feridora, en la mesura que tenir una llar no és un deliri sumptuari, un caprici o una extravagància, sinó un dret humà universal que països com Finlàndia garanteixen sense excepcions. Als nostres carrers guarnits, entaforada entre cartons, camuflada a les cantonades i als baixos d’edificis rutilants, hi ha una realitat paral·lela impossible de tapar. Aquesta no torna a casa per Nadal. En l’esglaó inferior al personal assalariat hi ha els “il·legals”, condemnats a l’economia submergida (per la llei d’estrangeria, no per designi diví). Calen tres anys de viure al país per obtenir un permís de treball. No cal dir que sense papers és difícil accedir a un pis, ja que ser estranger és un estigma insalvable per al racisme latent.

L’ordre temporal també juga en contra en els casos d’assetjament immobiliari, en què la propietat no fa el manteniment imprescindible amb la intenció de fer fora el llogater i apujar el preu. No tothom pot avançar el cost d’una reparació, i les denúncies per la via administrativa, figura més àgil que la via penal, duren més de sis mesos.

Aquests calendaris macabres són al darrere de les ocupacions d’infrahabitatges, de locals comercials, de garatges i de naus industrials com a cases per viure-hi; n’hi ha que encara cremen, dramàticament, en la consciència col·lectiva. Sense documentació o sense cèdula no hi ha torn a la Mesa d’Emergència. Això d’emergència -entesa com la situació imprevista que demana una actuació immediata-és un dir, amb llistes d’espera d’entre dos i tres anys.

Entre les persones pobres de solemnitat, elles són majoria. El 40% dels desnonaments ho són de dones grans o amb fills a càrrec. La feminització de les privacions s’explica, entre altres factors, per una consideració desigual del temps en la mesura que la criança i l’atenció a la vellesa, en la família, no es consideren feines i no generen compensacions autònomes. L’ecofeminista Yayo Herrero en diu temps requisat, una estafa sistèmica que no qüestionem en profunditat, ofuscades a reivindicar pedaços en nom del pragmatisme i la conciliació.

Sabem que en física i en filosofia el temps és relatiu, per bé que a la majoria se’ns escapin les inferències d’Einstein o les digressions de Kant. Però l’experiència -que ens ensenya, implacable, com el temps fuig- ens mostra, de la mateixa manera, que ara s’escola com aigua entre els dits, ara es fa etern, gairebé corpori, com un forat o una presència.

Des d’aquesta percepció variable és inevitable fer-se preguntes. Quant triga un llumí a consumir-se? I a refredar-se una pizza? Quant dura una travessa per mar? Com de ràpid es pot fer un llit? Que diferent discorre el temps si encenem el llumí per fumar una cigarreta o ens hi escalfem les mans com la petita venedora del conte d’Andersen; si encomanem la pizza per al descans del futbol o ens juguem el físic per cobrar el lliurament dins de l’interval dels repartidors a domicili; si fem un creuer pel Bàltic, a recer de les inclemències, o creuem l’Estret en una pneumàtica sobreocupada, amb la hipotèrmia com a mal menor; si ens escarxofem en una suite encoixinada o som la kelly que la prepara (en una ràtio infernal de menys de 10 minuts per cambra a menys de 2€ cadascuna)... Rumio sobre les dicotomies al darrere d’aquest desfici -temps lliure, temps ocupat, temps esclau- i penso, amb permís de Saramago, que “el temps no és or, el temps és vida”.

stats