31/05/2023

Temps de 'pressing'

Som a la segona campanya, la de l’endemà de les eleccions, la campanya del pressing per formar govern, en què els polítics que han perdut la cadira dediquen grans esforços a continuar en el poder. (Potser si s’haguessin esforçat més a arribar a més gent durant els quatre anys de govern o durant la campanya electoral, ara no s’haurien de veure en la necessitat de corregir als despatxos el vot dels que no han votat prou bé, però aquesta és una altra història.)

El pressing consisteix en crear un estat d’opinió que sembli irrefutable, encara que per aconseguir-ho calgui girar els arguments com un mitjó. Si PSC i Junts arriben a un pacte, això és sociovergència, és a dir, l’acord dels que sempre han remenat les cireres per continuar manant. En canvi, si el PSC pacta amb els comuns i amb Esquerra, els socialistes deixen de ser una extensió de Foment i el partit de l’ampliació de l’aeroport, la B-40 i el Hard Rock i es converteixen automàticament en un partit progressista i un excel·lent company de viatge.

Cargando
No hay anuncios

Però, a més a més, que hi hagi destacades veus d’Esquerra que demanin a Ernest Maragall que doni suport a Ada Colau i a Jaume Collboni, després que el 2019 comuns i PSC s’aprofitessin de l’operació Valls contra l’independentisme i descavalquessin Maragall, guanyador de les eleccions, pertany a la part de la política que els ciutadans entenem perfectament (és el poder i ja les hem vist de tots els colors, sobretot a Catalunya) però que ens separa de la política. Ha hagut de sortir Junqueras a pronunciar-s'hi en contra. Després vindrà el 23 de juliol, el PSC farà un gran resultat i encara algú es preguntarà com és possible. ¿L’independentisme no estava buscant una manera de fer front comú? Per què no comencen als ajuntaments?