Temps d’ira i cendres

Quan es compleix la primera setmana del bàrbar atac de Hamàs als ciutadans israelians de l’altra banda de la frontera de Gaza, estem assistint a tanta brutalitat que venen ganes de vomitar i callar. De plorar avergonyits del gènere humà. Però el silenci ens converteix en còmplices de la barbàrie.

Assistir amb horror a l’exhibició dels cadàvers de nens i joves israelians a prop de la frontera ha de ser compatible amb considerar que el govern de Netanyahu ha sigut i és una desgràcia per a la convivència, per als estàndards democràtics israelians i ara sabem que també per a la seguretat dels seus ciutadans.

També ha de ser compatible amb dir que els actes salvatges dels terroristes de Hamàs s’estan responent considerant culpable i terrorista qualsevol ciutadà palestí tancat en un territori convertit en un camp de concentració.

Els fets del dissabte 7 d’octubre han provocat una explosió d’ira i d’odi que ens transporta a un futur desconegut del qual només sabem que estarà ple de cendres. El pitjor moment des de la guerra del Yom Kippur del 1973.

Aquesta guerra no té regles ni autoritat d’intermediació. Ni Hamàs compleix les lleis de la guerra quan mata i segresta ni l’exèrcit israelià ho fa quan bombardeja sense descans i deixa sense aigua i electricitat Gaza per expulsar-ne els habitants cap a un èxode incert.

És temps d’odi, de cendres, d’ira i ningú no aturarà Israel de manera efectiva. El record de la Segona Guerra Mundial, que va permetre l’establiment de les Nacions Unides, s’ha esvaït i la degradació del multilateralisme deixa els blocs enemics sense intermediació efectiva.

Avui ningú serà capaç d’aturar una acció militar sense compassió, ni ningú no sap on va Israel. Si serà capaç d’establir les bases per a un nou futur estable o acabarà d’ofegar la regió –sempre en un fràgil equilibri– en el caos.

Gaza pot convertir-se en una trampa de grans dimensions per a Israel. És impossible eliminar una població de més de dos milions de persones, és impossible expulsar-les i és impossible guanyar-hi una guerra de guerrilles si està alimentada pels socis habituals com l’Iran i per Hezbol·lah al front nord amb el Líban.

Els pàries de la zona

Si la guerra ha demostrat la incapacitat de Netanyahu, que en pagarà les conseqüències quan el pitjor de la resposta hagi passat, també ha demostrat que no és possible establir acords directes entre els països àrabs i Israel ignorant la qüestió palestina. Els Acords d’Abraham entre Israel i els seus veïns àrabs, incloent-hi Bahrain, el Marroc, els Emirats Àrabs Units i aviat l’Aràbia Saudita, havien de permetre una relació pragmàtica basada en els interessos econòmics, i podien representar una força de moderació i seguretat a la regió. En els pròxims mesos assistirem a la consolidació d’aquests acords o a la seva explosió. De moment els palestins han fet un crit de socors desesperat que no ha rebut una resposta de suport massiva.

Avui, amb Netanyahu arengant les seves tropes, les paraules que apel·len a la contenció i a mirar d’avançar-se a l’escenari posterior a la ira semblen buides. Però arribarà el moment de tornar a veure quina és la via que permeti aconseguir equilibris regionals estables.

Estarem pitjor que mai, però algunes coses s’han après. Entre elles, que la humiliació de l’enemic, l’asfíxia econòmica, la condemna a la misèria i la falta absoluta d’esperança mai poden portar la pau ni solucions estables. Sempre hi haurà algú disposat a matar quan l’esperança no existeixi i quan el menyspreu per la vida pròpia i aliena sigui una realitat quotidiana.

Contenció

La solució pactada dels dos estats està morta, les bombes cauen sense treva sobre els carrers de Gaza, els israelians enterren els seus centenars de morts igual com ho fan els palestins, l’Iran s’ho mira amb la satisfacció del mastermind i la carn de canó són els de sempre. Sembla una ingenuïtat apel·lar avui a la contenció d’Israel quan l’atac de Hamàs ha portat una inevitable cohesió al voltant del govern i de la societat, però hi haurà un endemà i caldrà tornar a començar. Encara que l’esperança d’una solució estable sigui una quimera, que sembli un impossible una vegada més, sempre hi ha un endemà i caldrà tornar a començar. Amb més morts, més odi, més ira, més cansats. Amb nous actors que hauran tingut la seva pròpia guerra, que sumaran a les dels pares i els avis, però caldrà tornar a començar. Ho hauran de fer pels seus fills amb l’esperança que algun dia siguin capaços de buscar una solució decent per a totes les parts.