16/05/2022

La tasca de deseducar

3 min
Una aula d'una escola

En un article publicat l’abril de l’any 1933 al butlletí de l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, el director Josep Estalella diu així: “Aquesta lluita amb l’antiga educació, aquesta feina de deseducar abans que tot, resta un temps malaguanyat a la tasca d’educació progressiva i rebaixa l’eficiència de la nostra acció”. En el context de l’època, la reflexió d’Estalella ens mostra la intensitat amb què els mestres de la renovació pedagògica catalana hagueren de confrontar maneres de fer barroeres i mentalitats rònegues mancades de perspectiva. Per això fa servir la paraula deseducar. Es tractava de qüestionar una pràctica escolar que convertia l’estudiant en un objecte de mortificació a mans del mestre, que feia servir les matèries com a instrument de pressió. En temps de lluites socials aferrissades, s’havia de revertir l’impacte d’un sistema escolar autoritari. Però la lluita constant -deia Estalella- ens fa perdre energies per les coses essencials que ens han d’ocupar.

En el moment actual vivim també amb intensitat el debat educatiu: gamificació, educació emocional, iPads i programes tecnològics, meditació i ioga, neuroeducació, educació sexoafectiva, avaluació per competències, entre d’altres. Avui (podríem dir) vivim en una societat democràtica i lliure. Hi ha relativisme de valors i d’opinions. Anem ben servits de possibilitats, tècniques, mètodes, enfocaments didàctico-pedagògics, teories científiques, formes d’avaluació i dissenys curriculars. Anem ben servits d’internet i de xarxes socials. I també de burocràcia, d’aplicatius informàtics i sistemes de gestió d’informació. Tanmateix, la intensitat del debat educatiu converteix l’experiència escolar en un camp de batalla de formes de consum social molt variades.

Avui es demana a l’escola que resolgui els problemes que pateix la societat. Un d’aquests problemes (o atzucac) és com tenir èxit a la vida -la ximpleria del “donar-ho tot al 100%”-, superant les adversitats, essent acceptats pels altres, però fent-ho des d’un individualisme que, per si sol, obstrueix qualsevol intent d’establir un vincle directe i espontani amb els altres basat en l’amistat, la cooperació o l’amor. Aquesta batalla, avui com en el temps d’Estalella, ens afebleix i ens fa oblidar les coses essencials del que cal fer. L’èxit, en l’imaginari social actual, col·loca les criatures fora de lloc, perquè els adults que els acompanyen (pares i mestres) han quedat també colgats sota una expectativa desmesurada i a vegades infernal. Va dir Rousseau que, si educar és un art, reeixir-hi és pràcticament impossible. Rebutjar, doncs, l’èxit com a mesura de les coses implica acceptar que no tot s’aprèn, o que no tot és educable. Dit d’una altra manera: els límits de l’educació ens obliguen a reconèixer que no tot es pot, ni es pot fer, ni es pot ser. Deseducar avui, si agafem la idea d’Estalella, voldria dir posar entre parèntesis l’ideal de l’èxit, l’individualisme de masses i l’omnipotència competencial dels aprenentatges. També voldria dir relativitzar les noves formes d’autoritat que s’instal·len a través de la tecnologia (atenció, dic “a través”, no faig un judici a priori de l’ús de la tecnologia) i per mitjà de la creixent burocratització i estandardització dels mètodes pedagògics. També voldria dir substituir els programes psicologitzants de gestió i control del jo per la conversa quotidiana sobre les coses del món a través dels continguts culturals (la música, la història, la ciència, la literatura). Si estovem aquests elements, què ens queda després de l’operació de deseducar? Ens queda l’infant, el mestre, l’escola i la cultura. Les petites grans escoles com Epiqueia, a Sant Joan de Mediona, o l’escola El Puig d’Esparreguera han sabut aprimar la bombolla pedagògica actual, per tal de circumscriure les pràctiques escolars al que fem i diem en un context d’enunciació concret i real.

Josep M. Ainaud fou alumne de l’Institut-Escola del Parc. Al matí, la Srta. Ferrer el rebia i li preguntava: “-Ainaud, què has trobat pel camí? -Una fulla. -Una fulla de què? -De castanyer. -De quin tipus, de castanyer bord?...” Per a això no calen gaires softwares ni gamificacions, ni un disseny curricular de gran precisió. N’hi ha prou amb una escola que rebi els infants al matí i els parli. N’hi ha prou amb mestres interessats per la cultura, que facin trobar als infants una manera de dir i de dir-se pròpia, enllaçada amb el poc que sabem i, sobretot, amb el que ens queda per descobrir.

stats