Per què tants russos van a la guerra?

Des de la perspectiva d'un soldat rus, la guerra a Ucraïna deu semblar un malson. En més d'un any de combat gairebé 200.000 soldats russos han mort o han resultat ferits, segons fonts oficials dels Estats Units, en una operació militar que s'ha demostrat tan incompetent com dotada d'un equipament deficient. Pel que sembla, la moral és baixa i les queixes freqüents. I, tanmateix, un nombre considerable de russos segueixen disposats a combatre; més, de fet, que al començament de la guerra. Com s'explica aquesta paradoxa?

Una raó òbvia és la por. Els homes cridats a files no tenen més remei que obeir, perquè l'oposició a la guerra ha estat pràcticament il·legalitzada. Amb una atmosfera tan asfixiant, alimentada per la propaganda omnipresent, potser no és estrany que el descontentament no sembli estendre's sobre el terreny. Tot i això, encara que la por i la repressió determinin les reaccions a la guerra, això no explica la disposició –la voluntat, fins i tot– d'alguns russos de servir al front. Al voltant del 36% dels homes russos estan conformes amb el reclutament obligatori per a la guerra, i el grup més partidari són els homes de 45 anys en endavant.

No és casualitat. Durant les tres dècades des del final de la Unió Soviètica, aquests homes s'han vist abocats al col·lapse industrial, la desaparició de milions de llocs de treball i una menor esperança de vida. La guerra promet canviar aquesta espiral descendent i transformar els perdedors del passat en nous herois tres dècades després, fins i tot si resulten ferits o si moren. Per a molts homes russos i les seves famílies, la guerra pot ser un horror, però també és l'última oportunitat d'arreglar les seves vides.

En primer lloc, hi ha els diners. El salari base federal d'un soldat ronda els 2.500 dòlars al mes, amb un pagament de 39.000 dòlars si resulta ferit i fins a 65.000 dòlars en cas de mort. En comparació amb un salari mitjà mensual de 545 dòlars, es tracta d'una generosa recompensa, i encara més per als 15,3 milions de russos, aproximadament, que viuen per sota del llindar de la pobresa.

Però també s'ofereixen moltes coses més. Als que tornen del front, l'Estat els promet una via ràpida a llocs de treball al funcionariat, assegurança mèdica, transport públic gratuït i, per als seus fills, educació universitària i menjador escolar sense cost. I als presos que es van incorporar a l'empresa militar privada Wagner, l'estat els concedeix la llibertat.

Per descomptat, aquestes promeses no es compleixen del tot. A molts soldats no se'ls ha pagat tot i les seves dones se'n queixen sovint en fòrums públics. Les entrevistes a tres membres del servei ferits i a les seves famílies a la cadena TV Rain, oposada al Kremlin, van retratar el panorama d'una vida precària al front: sense paga, sense instrucció militar i amb un alt nombre de baixes. Tot i així, els entrevistats seguien considerant que la guerra era justa i volien tornar al capdavant o contribuir als esforços bèl·lics com a voluntaris.

La raó la proporciona una altra guerra. Els soldats d'avui viuen a l'ombra de la generació que va guanyar la guerra contra el nazisme. A l'esfera pública russa no hi ha honor més alt que ser veterà de la “Gran Guerra Pàtria”, cosa que el règim ha capitalitzat en plantejar la guerra actual com una mena de recreació històrica de la Segona Guerra Mundial. És evident que aquesta barreja funciona. Com va escriure un soldat a Telegram al febrer, la guerra confereix “un sentiment de pertinença a la gran gesta masculina, la gesta de defensar la nostra Mare Pàtria”.

La frase és reveladora. En permetre als homes escapar de les dificultats de la vida quotidiana –fetes de salaris baixos i frustracions habituals–, la guerra els ofereix la possibilitat de restablir l'autoestima masculina. Aquests homes importen, per fi. (Per a les dones, que han hagut de patir els efectes col·laterals més grans de la guerra, és més complicat; però, malgrat les dificultats, moltes comprenen i donen suport a la decisió dels homes de servir). Els sentiments d'inferioritat també queden de banda a l'ambient fraternal del front. “No importa qui siguis ni el teu aspecte”, va dir un soldat. A la vida en comunitat del conflicte es dissolen moltes de les distincions de la vida civil. La guerra és un mecanisme igualador.

Això explica sens dubte el seu atractiu per a les classes més baixes. Mentre que les classes mitjanes i altes urbanes han expressat la seva disconformitat amb la guerra emigrant, els sectors més pobres de la societat russa veuen les coses d'una altra manera. La desconfiança envers els rics, la creença que les sancions, de fet, reforcen l'economia i el menyspreu envers els exiliats donen fe que l'experiència del conflicte és una experiència de classe. En participar en la guerra, milions de russos dels estrats més baixos de la societat poden erigir-se en autèntics herois del país, disposats al sacrifici suprem. El risc pot ser greu, i la recompensa econòmica, incerta. Tot i això, l'oportunitat d'adquirir autoestima i respecte fa que l'esforç valgui la pena.

Aquest suport, esclar, no és incondicional. Com més s'allargui la guerra, amb més baixes, pèrdues i promeses incomplertes, més difícil serà mantenir aquests nivells d'acceptació. Però també podria no ser així. L'agitació emocional col·lectiva podria reforçar l'opinió que la guerra s'ha de guanyar sigui com sigui. En absència d'una visió de futur alternativa, Vladímir Putin i la seva guerra continuaran imperant.

Ivan Grek és coautor d'aquest article

Copyright The New York Times