Tallar-se la llengua
És un dels problemes recurrents del nostre país. Sigui a les Illes o al continent, sigui a Barcelona, a Palma o a València: el qüestionament continu de la llengua catalana. La idea segons la qual aquí, en aquests territoris, la nostra llengua està bé –o potser no tant–, però només dins un àmbit –íntim, domèstic– que no impliqui que cap castellanoparlant hagi d’aprendre la nostra llengua quan no li ve de gust.
Com a catalanoparlant et veus contínuament amb l’obligació de canviar de llengua; el suposat dret a mantenir-se monolingüe que tindrien els que no volen aprendre el català –sobretot els que venen d’altres bandes d’Espanya– es basa que els altres sí que hagin de fer l’esforç de parlar la seva, d’aprendre-la i de cedir als seus interessos, manies, mandres o comoditats de colonitzador.
En el món en què vivim, en què cada petita diferència en els terrenys sexual o racial és elevada a un fetitxe sagrat, sembla que les llengües oficials que no són el català hagin de demanar disculpes per existir i els seus parlants hagin de veure’s contínuament qüestionats, i són tractats amb un menyspreu que faria esfereir si es tractàs de transsexuals o de persones amb un color de pell no gaire blanc. Si la llengua catalana formàs part de la cultura homosexual rebria més simpaties i reconeixements per part de la progressia espanyola que no sent el que és: un idioma com qualsevol altre, que només espera viure perquè és un llegat preciós, que serveix per mirar el món, i fer-ne literatura, i que recull el pòsit mil·lenari de tradicions i històries d’aquesta part del món. I tanmateix un menyspreu que no para, i el seu dret rabiós a ser monolingües, que curiosament sempre claudica a la frontera de França. Perquè veuen molt bé que els francesos parlin en francès, per exemple, i que hi escolaritzin els seus fills així, o que sense saber francès no t’entenguin a una botiga o a un restaurant de Lió. Però no a Barcelona, o a Palma; llavors no, llavors han de poder parlar en castellà perquè sí, i si tu vols parlar en català i esperes tal cosa d’un metge o d’un cambrer –o d’un professor d’universitat–, doncs tu ets l’impresentable i qui imposa. La idea de fons sempre és la mateixa: som a Espanya i aquí es parla l’espanyol, per molt que Espanya tingui moltes llengües, i que es parli l’espanyol pertot no és més que un senyal d’ampliació per la força del domini lingüístic de Castella. També som a Mallorca, i aquí s’hi parla el mallorquí, abans que s’hi parlàs ni una gota de castellà o de xinès.
Espanya podria ser de tots, sí, però tots haurien d’aprendre a respectar la llengua dels altres, perquè, si no, no t’hauria de sorprendre que vulguin aixecar una frontera de defensa davant del teu menyspreu, com la que hi ha a la Jonquera. Es veu que allà sí que s’entén perfectament que els francesos tenen dret a parlar francès, però no quan arribes a Palma o a Barcelona. Els que pensen així estan demanant que els posis una frontera davant dels nassos: t’empenyen a crear-te un estat propi, per bé que després t’enviïn la policia a atonyinar-te o et vulguin fer la vida impossible només per haver posat aquesta idea damunt la taula.
Melcior Comes és escriptor
