Tahir Hamut Izgil i un advertiment
Fa uns dies, el PEN Català (que és el nom als Països Catalans del PEN Club internacional, l’entitat que aplega escriptors de tot el món) va concedir a Palma, al local la Col·lectiva, el premi Veu Lliure a Tahir Hamut Izgil, un dels principals autors dels nostres dies en llengua uigur, una llengua parlada per set milions de persones a la Regió Autònoma de Xingjian, a l’oest de la Xina. El premi Veu Lliure es concedeix des de fa quinze anys a un escriptor o escriptora d’arreu del món que hagi destacat per la defensa dels drets i les llibertats de les persones i els pobles. Tahir Izgil reuneix amb escreix, i amb una dosi de patiment personal que no hauria d’existir, les característiques per ser mereixedor d’aquest guardó.
Tahir Izgil és cineasta i com a escriptor és conegut sobretot per la seva poesia, tot i que el llibre seu que tenim disponible en català és en prosa: Quan vinguin a arrestar-me a mitjanit –traduït per Marc Barrobès i publicat per Empúries– és el relat colpidor del genocidi perpetrat per la Xina contra el poble uigur i de la terrible persecució política que van patir l’autor i la seva família –com també la majoria d’escriptors, artistes i intel·lectuals de la nació uigur– en els últims anys, sobretot de l’any 2017 ençà. Tahir Izgil va aconseguir fugir de l’infern i exiliar-se als EUA, on viu actualment sense poder-ne sortir, perquè s’arriscaria a no poder tornar-hi. El premi Veu Lliure, el va haver d’acceptar i agrair per via telemàtica.
El relat de Tahir Izgil és el d’un setge, un cercle que es va estrenyent de mica en mica al voltant de cadascuna de les persones que formen part d’una comunitat, en aquest cas la uigur, fins a ofegar-les literalment. Veus silenciades, passaports confiscats, control de dades biomètriques i ADN, i després ja un horror de camps d’internament, dins els quals han desaparegut en pocs anys més d’un milió de persones. Les llibertats perdudes, les coaccions i les humiliacions són al començament un degoteig desagradable, temible, però el que ve a continuació ja és un salt al buit cap a l’horror de les dictadures i els règims autoritaris.
Pot semblar que les coordenades polítiques i culturals del conflicte entre els uigurs i la Xina de Xi Jinping ens siguin llunyanes, però no és així. L’horror que explica Tahir Izgil no difereix essencialment dels grans relats de personatges del segle XX que van patir el feixisme, com Stefan Zweig, Primo Levi i Władysław Szpilman, entre d’altres. Si llegim els llibres d’aquests autors com a avisos contra el perill de l’extrema dreta i el feixisme que ens arriben d’un passat ben recent (el segle XX, en termes històrics, no és ahir; és avui dematí), el llibre de Tahir Hamut Izgil és encara més urgent, més peremptori, perquè és d’avui mateix, d’un altre genocidi (el món n’és ple) que succeeix a temps real en un país amb un govern al qual Occident tampoc gosa posar-li cap emperò per les seves contínues violacions dels drets humans. Ben al contrari, tothom a Europa i a Amèrica vol estrènyer relacions amb la Xina de Xi Jinping i fer-hi negocis, obviant cínicament els horrors que s’hi perpetren.
Llegim Tahir Hamut Izgil i agafem-nos-el com un advertiment. No és una història exòtica ni llunyana, és el present del nostre món globalitzat, obscur i lleig, en què les democràcies liberals es troben en un perill real. El fet de ser una destinació turística acostumada a viure mostrant al món un permanent somriure postís no ens allibera de formar-ne part: ben al contrari, ens hi exposa amb més cruesa.