En suspens
La investidura està pendent de Carles Puigdemont i sorprèn que a Madrid se sorprenguin. Els terminis de Sánchez no són els de Puigdemont, que porta sis anys en una avorridíssima ciutat belga on el temps passa lent, encara hi plou, les cases tenen xemeneia i gat i es fa molta vida interior. El PSOE té interès a reduir al màxim els terminis de la tortura negociadora, però Puigdemont no té incentius per estalviar-li temps ni ansietat.
L’expresident ha de prendre la decisió política més important des de la seva sortida de Catalunya i, un cop més, com la nit del 25 al 26 d’octubre de 2017, la prendrà en bona mesura pressionat per la competició electoral interna amb ERC.
Per votar a favor de la investidura de Sánchez, l’expresident hauria de fer-ho amb un pacte a la butxaca que vagi més enllà de l’acord que Oriol Junqueras i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, van firmar dijous. Un acord d’amnistia que es va anunciar com un pacte ampli que inclou el CDR i Tsunami Democràtic, però que Puigdemont i el seu advocat de la màxima confiança, Gonzalo Boye, consideren que no empara els delictes de malversació que no pengen directament de l’1 d’Octubre. Això deixaria alguns “soldats” –en expressió de Jordi Turull– fora de protecció. No és un tema menor per a Puigdemont que la guàrdia pretoriana que l’ha protegit en els pitjors moments, quan temia per la seva integritat física, estigui a recer dels jutges.
‘King maker’
Carles Puigdemont farà gruar l’acord perquè vol deixar clar a Brussel·les, a Madrid i a Catalunya que ell és el king maker, però també perquè haurà d’explicar molt bé la posició a les seves bases. Una part dels seus votants acceptarien la decisió per la legitimitat presidencial que conserva, però una altra part dels seus seguidors es preguntarien si l’acord és una acceptació de la derrota del 2017, si és coherent amb el “no surrender ” i si li han pagat per avançat o no. Aquest últim no és un sector que es pugui menystenir, perquè és actiu al Consell de la República i alça la veu a les xarxes socials que han determinat, més del recomanable, l’humor polític dels darrers anys. Als exiliats els dol que després de sis anys sense poder tornar i havent enterrat en la distància els seus familiars hi hagi qui es permeti dubtar de la seva fermesa. I és que per als puristes, la nòmina dels traïdors no para de créixer.
Escenari de trencament
Puigdemont pot demorar l’acord, però tot indica que el firmarà. Si el president no votés la investidura capitalitzaria el com pitjor, millor i facilitaria la victòria d’un govern del PP amb l’extrema dreta com l’aliat natural. S’obriria un escenari completament diferent en què, malgrat els acostaments de Junts amb Feijóo, en cap cas es negociaria una amnistia. JxCat tornaria a desaparèixer de l’escenari polític perquè la realitat és que els resultats electorals que li han permès posar-se al centre de les negociacions li van arribar en el pitjor moment, quan els juntistes pràcticament havien desaparegut de les institucions.
La fúria
EL PSOE està atrapat per la seva aposta i necessita que culmini en investidura, però sap que el gruix del poder judicial intentarà impugnar la lletra de la llei.
Un PP furiós i una judicatura indignada ja han reaccionat contra la llei d’amnistia, fins i tot abans de conèixer els termes del redactat. El soroll creix amb el pas de les hores i posa nerviós el PSOE, perquè la dreta i els seus mitjans no escatimen adjectius ni estratègies per dinamitar la negociació. Que si la reforma del reglament del Senat per empantanegar la tramitació, que si la Guàrdia Civil apuntant Marta Rovira per Tsunami, que si 12 CDR processats per terrorisme. Per no citar les profecies del Nostradamus d’Aznar parlant de l’ocàs de la democràcia. Les hores poden enverinar la situació encara més, però és difícil que no s’acabi firmant un acord que beneficiaria els represaliats i posaria les bases per negociar una millora en termes de finançament i infraestructures.
De canvis estructurals no n’hi haurà, però un acord permetria que baixés la inflamació i abordar temes concrets. “Hi ha patiment i frustració i ho hem de saber canalitzar”, escrivia aquests dies un dels principals negociadors catalans de la investidura de Pedro Sánchez. És així, i una investidura de Sánchez permetria posar el comptador a zero. Anar a la casella de sortida i tornar a fixar prioritats i una bona gestió dels recursos públics, la qual cosa no és menor. Frustrant per als partits sobiranistes i bona part dels líders del 2017, però no menor.
