Tothom sap a Balears que la situació de la nostra llengua catalana és anormal, es miri per on es miri. Una d’aquestes situacions anormals, fins i tot fregant el surrealisme per no dir del tot surrealistes, ens la contava Susanna Moll Kammerich, regidora d’Educació i Esports de l’Ajuntament de Palma i també néta de Francesc de Borja Moll. Ens la contava precisament aquest dissabte a la contraportada del diari, en aquesta petita secció que s’inclou dins el ‘Twitter és una selva’ i que és el ‘Coses que no he explicat mai’. Només en recolliré un punt que reflecteix a la perfecció el que passa a les Illes amb la llengua pròpia. Conta Susanna Moll, nascuda i vinguda d’Alemanya, que va entrar a l’escola a Mallorca quan ja tenia 13 anys. Observava que els companys parlaven entre ells el català, però quan s’havien de dirigir a ella canviaven la llengua. “Per què em parlau en castellà a mi?”, els demanava. La resposta era sempre la mateixa: “Perquè ets alemanya”. Anormal, no, el següent. I no podem dir que d’això en fa una trentena d’anys, que els fa. No ho podem dir perquè, transcorregudes tres dècades, avui passa el mateix. La quantitat de gent que fa feina, que feim feina per donar un estatus de normalitat a la nostra llengua (i aquí podem parlar sobretot dels docents, dels escriptors, de periodistes, d’algunes associacions civils, d’algunes formacions polítiques i d’un gens llarg etcètera) no hem aconseguit capgirar l’estat de la qüestió. Perquè avui la immensa majoria de catalanoparlants de les Illes, quan es dirigeix a un alemany, anglès o italià, si no domina el seu idioma, li parla en castellà i no li concedeix ni el dret, ni el plaer de conèixer la nostra llengua.