Per què són importants els casos atípics de covid

L'any passat Parouhi Darakjian Kouyoumdjian es va contagiar de coronavirus, com tanta gent al món i al Brasil, que és on viu. Tenia símptomes lleus i es va curar. El seu cas, però, és excepcional: Kouyoumdjian és centenària. Tot i així, per bé que la gent gran és més propensa a patir infeccions greus i fins i tot mortals de covid-19, Kouyoumdjian no està sola. Participa en un estudi dirigit per Mayana Zatz, directora del Centre d’Investigació del Genoma Humà de la Universitat de São Paulo, que té com a objectiu esbrinar per què persones d’edat molt avançada poden agafar el SARS-CoV-2 i sortir-ne indemnes. Els científics estan analitzant els gens de 15 centenaris –un dels quals és una dona de 114 anys que també s’ha recuperat del covid-19– per veure si hi troben alguna mutació que protegeixi contra el coronavirus. Com diu Satz: “Sobreviure fins als 114 anys no és fàcil i sobreviure al covid-19 encara és més difícil. Vull entendre per què n’hi ha que hi sobreviuen”.

Al llarg de la pandèmia s’han observat diversos tipus d’anomalies mèdiques. Hi ha persones que donen positiu durant mesos, mentre que d’altres no es contagien mai, tot i conviure amb malalts de covid. Aquests casos tan sorprenents se solen considerar “atípics” i es deixen de banda (i, sens dubte, no s’han de tenir en compte a l'hora de dissenyar polítiques sanitàries per a la població en general), però els exemples inusuals de qualsevol malaltia poden aportar als científics informacions força importants i, sobretot, de vegades obren el camí a nous fàrmacs per a la patologia en qüestió i per a d’altres.

La propagació desmesurada i devastadora del coronavirus també ha ofert als investigadors una oportunitat única per conèixer més a fons el sistema immunitari.

S’ha fet molt famós l’exemple d’un tractament ideat gràcies a una persona immune a una malaltia: Stephen Crohn, la parella del qual va contreure el 1978 la malaltia coneguda posteriorment com a sida, es va convertir en la gran esperança per a la creació d’un nou fàrmac. La parella de Crohn va morir, com molts dels seus amics de la comunitat gai, mentre el VIH es propagava als anys vuitanta. Però ell no va caure mai malalt. I quan els científics van intentar infectar les seves cèl·lules amb el virus en un tub d’assaig, no ho van aconseguir. Una mutació genètica en un dels receptors de les seves cèl·lules impedia l’entrada del virus. Aquesta estranya mutació, anomenada delta 32, va servir de base per a la creació d’un fàrmac antiviral anomenat maraviroc.

No és l’única vegada que uns trets genètics únics han servit d’inspiració per a un fàrmac nou. Fa gairebé dues dècades, els científics van descobrir un misteriós lligam entre les mutacions d’un gen concret i uns valors molt alts de colesterol. Van identificar el gen mutat en unes quantes famílies que tenien molts membres afectats per una malaltia anomenada hipercolesterolèmia, un factor de risc per a les cardiopaties. Al final les companyies farmacèutiques en van prendre nota i van desenvolupar uns fàrmacs nous que actuen com aquest gen i es poden administrar als que no tenen aquestes mutacions per fer-los baixar els nivells de colesterol. El primer d’aquests fàrmacs es va aprovar el 2015.

Les dades atípiques poden aparèixer com a casos aïllats, però en aquesta pandèmia acostumen a ser un indicador. El febrer del 2020, quan la propagació del coronavirus va començar a accelerar-se, una dona de 71 anys, immunodeprimida a causa d’un tipus de càncer que li limitava la capacitat de produir anticossos, es va contagiar de coronavirus en un geriàtric de Washington. Quan els científics van informar que havia donat positiu per covid com a mínim 105 dies i que va mantenir la capacitat de contagiar durant almenys 70 dies, tothom va pensar que era una excepció. Però des d’aleshores s’han registrat nombrosos casos de pacients immunodeprimits que són portadors del virus durant mesos.

Segons els autors d’un estudi (encara no revisat per experts) sobre un altre pacient immunodeprimit que va donar positiu més de 300 dies fins que el van tractar amb fàrmacs basats en anticossos, aquests casos demostren que la part del sistema immunitari que produeix anticossos és fonamental en la lluita contra el covid-19.

Els científics també han descobert que les infeccions de llarga durada observades en alguns pacients amb el sistema immunitari debilitat ofereixen al virus la possibilitat d’evolucionar, cosa que probablement contribueix a l’aparició de noves variants.

S’han registrat casos de persones amb la pauta completa de vacunació, sanes i joves, que tot i així contreuen el virus; és el que es coneix com a “infeccions postvacunació”. Són també casos atípics, per bé que previsibles perquè les vacunes són excel·lents però no protegeixen al 100%. Identificar aquestes persones i estudiar-ne la resposta immune ens permetria saber per què són possibles les infeccions després de la vacunació.

Els coneixements sobre la immunitat obtinguts a partir dels casos atípics de covid-19 també ajudarien els científics a desenvolupar tractaments i vacunes per a altres malalties. Per exemple, la possibilitat d’agafar la malaltia tot i haver-se vacunat no és un problema exclusiu del covid-19. Brianne Barker, professora de virologia i immunologia a la Drew University de Nova Jersey, explica, per exemple, que de vegades els receptors de la vacuna contra l’hepatitis B no produeixen anticossos. Segons diu: “Si poguéssim entendre per què no hi responen, ens seria de molta ajuda per conèixer els factors que faciliten la memòria immune i la protecció vacunal”. Saber quins elements del cos tendeixen a debilitar les respostes immunitàries també podria ajudar els científics a dissenyar tractaments per als trastorns autoimmunitaris.

El sistema immunitari és complicat, amb una infinitat de tipus de cèl·lules i molècules. Com diu Kaitlyn Sadtler, immunòloga de l'Institut Nacional d'Imatges Biomèdiques i Bioenginyeria dels Estats Units que ha estudiat el covid-19: “Mai insistirem prou en la complexitat del sistema immunitari. Gràcies a aquesta complexitat és extraordinàriament eficaç, però també extraordinàriament difícil d'entendre”. De tota manera, els estudis comencen a donar-nos pistes en aquest sentit, com ara el publicat el juliol de l’any passat, que va trobar anomalies genètiques en dues parelles de germans joves, d’entre 21 i 32 anys, afectats per covid-19 greu. Se sap que els canvis genètics alteren la funció d’una important molècula del sistema immunitari anomenada interferó. Al cap d’uns mesos, al setembre, un altre article publicat a la revista Science identificava unes mutacions genètiques que afecten la resposta de l’interferó en malalts que desenvolupen covid-19 greu, inclosos els adults joves, i apuntava que administrar aquests interferons a pacients que no en tenen podria funcionar com a teràpia.

Tot i que és útil identificar les vulnerabilitats biològiques que fan que algunes persones siguin més propenses a sucumbir a la ira del covid-19, també és molt important detectar quins trets del sistema immunitari ens fan més forts davant del virus. La ciència és capaç d’aprendre dels finals feliços però també dels tràgics. Els casos atípics són peces d’un trencaclosques, i els científics no en tenen prou amb unes quantes, sinó que en necessiten moltes per combinar-les i veure la figura sencera.

Roxanne Khamsi és periodista especialitzada en ciència

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Copyright The New York Times