El mercat de Calaf de l'Església

L’Església catòlica domina l’escenografia com ningú. És fascinant com s’ha apropiat de les festes paganes, lligades al cicle natural de la vida. En el cas dels solsticis, moments de màxima declinació del Sol, amb un èxit desigual. Mentre el solstici d’hivern –commemorat a les saturnals romanes amb grans tiberis i regals– ha estat desplaçat pel Nadal cristià, el d’estiu és un dels pocs saraus que se li han resistit. Des de l’antiga Pèrsia s’atorga al foc un valor ritual i s’honora la terra per agrair la prosperitat.

No deixa de ser simbòlic que la jerarquia hagi triat el mes de juny (súmmum de la llum i la fertilitat) per iniciar les indemnitzacions pels abusos sexuals. Quina paradoxa que l’exercici sanador arrenqui amb tanta foscor. Els bisbes van batejar el seu informe amb ironia (“Para dar luz”) i el van farcir de cinisme: “La historia de la Iglesia revela una especial preocupación por evitar y prevenir la práctica de la pederastia ya desde el siglo II”. Però d’il·luminació, poca. No admeten l’escrutini públic ni l’auditoria independent. Tampoc hi ha una reflexió profunda sobre els efectes de reprimir els afectes. El plany del papa Francesc sobre l’ambient marieta (“frocciaggine”) al Vaticà o la tendència gai als seminaris revela fins a quin punt, en el ramat romà, els pastors més oberts consideren la diversitat sexual com un risc. No cal dir que també es passa per alt que, si la meitat fossin dones, ens hauríem estalviat pel cap baix la meitat de les agressions, ja que no hi ha episodis de monges violadores. No en té culpa el dogma, sinó la tradició.

L’altra tradició rància que encara va a missa és l’opacitat. “Discreció”, en diuen.

Fidels al costum, les diòcesis no informen del pagament de cap indemnització ni publiquen la relació anonimitzada de casos, així com tampoc les dades agregades. Sabem, pel diari ARA, que la de Barcelona s’estrena amb la indemnització concedida a una víctima de la Casa de Santiago, de 65.000 euros. Uns dies després se’n va concedir una altra, per un import inferior, que no ha transcendit. El dictamen de valoració l’elabora una comissió (PRIVA) feta a mida del clergat per experts de confiança. Les víctimes no poden comprovar, perquè se’ls nega la còpia, si el cardenal fa seva la proposta o si l’asimetria és la norma. Potser tots els abusadors són iguals o n’hi ha de més iguals que d’altres... El motiu per escatimar un accés com Déu mana sembla ordit amb intel·ligència artificial: “evitar la instrumentalització”. Parlant en plata: tenen por que es converteixi en un mercat de Calaf. Em sembla, però, que el que neguiteja la cúpula no és el guirigall, sinó el rebombori. ¿Temen que els supervivents d’abusos abusin de la seva desgràcia? ¿Els fa por la rebel·lió incontrolada o l’acció concertada? És trista, la desconfiança cap a persones que fa dècades que arrosseguen, en silenci, un trauma dolorós. La jerarquia, acostumada a maniobrar en la penombra en profit propi, ha perdut la fe en el proïsme.

El dret a rebre explicacions el té, de manera ampliada, la gran família cristiana per les dècades de sagraments celebrats per ministres pederastes, amb una virtut devaluada. També la resta, inclosos els descreguts, té dret a supervisar els comptes i a qüestionar els privilegis: tripijocs per acumular patrimoni amb la immatriculació frenètica de propietats controvertides; finançament blindat, via renda, gràcies als concordats amb la Santa Seu; immunitat fiscal, que els eximeix de pagar IBI, transmissions patrimonials, impost de societats... com la resta de mortals. Déu n’hi do, per a un estat laic! Dret, així mateix, a saber d’on surten les compensacions. M’hi jugo un pèsol que els bisbes ni han venut béns ni han creat un fons especial amb aportacions voluntàries, com a França o al Canadà. Tampoc hi ha cap pista de com declararen les sortides “anòmales”. Despeses “d’empresa”? Donatius? Pecaré de malfiada, però no hi ajuden gaire les notícies sobre la corrupció vaticana; els cobraments abusius, en negre, per oficiar funerals; la contractació irregular de serveis diversos (neteja, música, etc.)... o el recel cap al canal anònim per alertar d’infraccions. Els fidels farien santament, abans de marcar la casella de l’IRPF, de pensar on va a parar la seva contribució.

Com en tot ritual, les formes importen. La reparació, com el seu nom indica, no hauria de ser un tràmit –sinó un acte de desgreuge institucional– que arriba quan els victimaris són morts o el cas ha prescrit a causa de l’encobriment sistemàtic. No hi ha una liberalitat voluntària, sinó un tràngol forçat per l’allau de denúncies. És especialment feridor que es concebi com una simple transacció econòmica; una transferència bancària a càrrec de personal de gestió i gerència i llestos. Com qui cobra una pòlissa o ven un pàrquing a cal notari. Es fa al carrer del Bisbe... però sense el bisbe. Costa d’empassar que Omella hagi desoït les recomanacions (de la seva comissió) de rebre els supervivents. Que defugi demanar perdó no des del púlpit sinó des del pàlpit. Que no els atengui, un a un, amb la més gran consideració. No els cal pompa ni adulació, sinó dignitat; a més de garanties serioses de no repetició. Cap formalisme, tota la formalitat. Potser el cardenal troba sobrer donar la cara, com a màxima autoritat, de la mateixa manera que va plantar la comissió d’investigació del Parlament. Potser reserva la porpra cardenalícia per a les misses solemnes a la catedral o les intrigues de la cúria. Potser té l’agenda tan atapeïda que no dona l’abast. Potser no se li acut, posats a delegar, fer-ho en el president del tribunal eclesiàstic i no en l’atenta empleada que porta la tramitació. Potser és per quota de gènere, ni que sigui amb un paper subaltern. Potser, només potser. Imploro a monsenyor que no s’espolsi les puces, figuradament. Ho feien literalment a l’antiga Creta, pels volts de Sant Joan, per invocar el poder purificador del foc ritual, no per desentendre’s del moment. Un gran poder comporta una gran responsabilitat.