Societat de consum
Ja no ens queda la tardor per a la nostàlgia. Ara el viatge d’aquesta estació és per anar d’una angoixa a una altra, sense gaires transports alternatius. Hi ha vaga d’esperança. Tornarà el canvi d’hora i la foscor de tarda sense metàfora. Segur que serà una bona temporada de bolets, però segur, també, que assistirem al col·lapse de cistells perquè queden pocs llocs on gaudir d’una tarda sense haver d’emportar-se res. De tot se n’ha de treure alguna cosa i aviat de tant de treure ens quedarem amb les mans buides. Ja les hi tenim. Però continuem amb la il·lusió de viure en una vida embolicada. Hi ha regals que s’acaben fonent.
Fa quatre dies ens deien que havien caducat milers de vacunes per un error de càlcul i encara no sabem si ens hauran de posar la tercera dosi perquè s’ha constatat una pèrdua notable d’efectivitat. El més efectiu, en general, és aïllar-se, si no fos que de qualsevol manera perdem el senderi. No es preveuen guanys en positiu per a la població general. Mentre el covid ja passa a ser una notícia de segona, tot i estar pendents del ballo in maschera discotequer, ara toca preocupar-se del postcovid. No fos cas. De moment ja tenim aquesta manca de subministrament que estan patint les indústries i les hòsties que ens acabarem fotent per tenir el que necessitem i el que no. Aquesta crisi és insòlita, perquè hi ha diners i clientela, però per més diferent que sigui, les conseqüències són les mateixes. Tot serà més car. Tot és més car. Continuo vivint amb perplexitat com assistim cada dia a un nou màxim històric del preu de la llum i com consumim sense pensar en el demà. Ens ha caigut el WhatsApp i hem deixat de comunicar-nos. Aquesta setmana vaig perdre el carregador del mòbil i em va caure el món a sobre. Quan no tenia mòbil el món em pesava en un sentit existencial, no per una dependència tecnològica. Ara ja tinc el doble de pes. I deu ser per això que molta gent s’arrossega en lloc de caminar. Però, en realitat, la tecnologia no va per lliure. Aquesta caiguda mundial ha estat culpa d’un error humà. Com humans són tantíssims encerts. Tendim a oblidar-nos de les dues coses per allò del mecanisme de supervivència, però si no aconseguim generar més consciència global i menys consum patirem molt més que una manca de subministraments. Ja ho cantava en Raimon fa molts anys: Tu compres un poquet/ Jo compre un poquet / Aquell una miqueta de res / D'això en diran després / Societat de consum.
La bona notícia és que no tothom està destinat a patir. La Fiscalia espanyola està a punt d’arxivar totes les investigacions sobre el rei emèrit, la qual cosa facilitaria el seu retorn a l’Espanya pàtria, que de tant estimar-la presumptament l’estafa. Com els altres patriotes, entre mandataris i particulars, dels papers de Pandora, a qui després has de sentir donant lliçons de com votem. No fan venir ganes de votar. Només de vomitar sobre aquesta legalitat que consisteix en poder saltar-se qualsevol ètica i a sobre treure pit. Potser el gest és massa gràfic i del tot desagradable, però molt menys del que representa sentir sentències encorbatades d’individus que creuen que estan per sobre del bé i del mal perquè el sistema els protegeix. Posats a deixar de consumir, hauríem de començar per deixar de sentir aquests mestres del cinisme i els seus veredictes sagnants. Encara que això només aconseguiria que fóssim nosaltres, que ens quedéssim sense llum. Que difícil tot. Una setmana de notícies dona per a tres temporades de sèrie distòpica. I la majoria de cotxes automàtics ja es fabriquen sense fre de mà.
