Sixena: pintures medievals i resistència nacional
Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?
No voldria gastar la pàgina per explicar el que sabem tots, que és que Espanya és un estat constitutivament anticatalà, incloent-hi una comunitat com l'Aragó, on el PSOE ha tingut trenta anys de govern per fer la famosa pedagogia plurinacional. En comptes d'això, aprofito aquesta nova derrota per parlar una mica de la rellevància del MNAC en la Catalunya contemporània, i com una relació de confiança nacional ajuda a transcendir el clixé segons el qual les obres d'art només tenen sentit en el seu lloc original i multiplica el potencial emancipador del patrimoni.
El museu és la institució que permet als estats moderns definir la seva identitat. Com explica el filòsof Boris Groys, quan deixem de creure que tot està garantit per Déu, no tenim més remei que fonamentar la nostra essència amb actuacions materials i públicament observables. En el passat la identitat era una cosa de l'esperit que quedava en mans dels mites orals i la memòria infal·lible dels déus, però amb la secularització l'única manera que tenim per definir el que som és dedicar recursos públics a conservar els llibres, els monuments i les obres d'art del passat. Si tu mires dins teu buscant el contingut de la catalanor, no hi trobaràs res més que referències a històries que t'han arribat gràcies al fet que es troben en arxius com el del MNAC (per als nadius digitals: sí, internet és un tipus d'arxiu).
Ara bé, la gràcia dels arxius d'avui és que no paren quiets. Encara que els clàssics es mantenen ben protagonistes, els museus (o els grans monuments museïtzats, com els de Gaudí o el monestir de Montserrat) cada cop promouen més exposicions temporals, reordenen les seves col·leccions, incorporen obres recents, canvien els discursos, estudien el passat des de noves perspectives, allotgen actes efímers, projecten videomapings, cedeixen l'espai a artistes contemporanis perquè hi facin intervencions, etcètera. És el mateix joc que s'estableix entre les editorials i les biblioteques: cada nou llibre dialoga amb el passat conservat i qüestiona el relat oficial d'alguna manera i, finalment, les millors crítiques acaben incorporades a l'arxiu col·lectiu, enfortint-lo.
Aquesta vitalitat dels arxius és el resultat del projecte emancipador de la modernitat tal com s'expressa a la cultura. La idea és que, sense arxius, estaríem tan enganxats als dictats dels poderosos i els seus mitjans de propaganda que, com serfs analfabets, no tindríem cap marge per comparar el present amb altres realitats, agafar distància crítica i imaginar un altre món pel qual lluitar. Quan un poble no té memòria, o quan només l'emmagatzema sense posar-la en diàleg amb el present, està indefens. I a l'inrevés: Picasso va poder innovar radicalment perquè pocs mesos abans de fer la seva primera pintura cubista estava veient les talles romàniques del MNAC. Més que de cap contingut concret de la història, la nostra identitat depèn de la capacitat d'explicar aquesta història i discutir-la entre tots.
La gràcia del cas de Taüll és que la confiança recíproca entre els habitants de la vall i el MNAC permet anar més enllà de la lluita de suma zero per la propietat i recollir els guanys d'aquesta manera de conservar moderna. En el context del museu barceloní, l'art de Taüll no només està més ben protegit, sinó que la institució utilitza la seva mida per fer-lo accessible a molta més gent i mantenir-lo viu just on hi ha més poder i on es mantenen les converses públiques més determinants. Al mateix temps, les rèpliques de la vall de Taüll permeten explicar les històries al seu lloc propi sense cap mena de problema. Contra la idea de l'original per l'original, la veritable força de l'art en la modernitat no depèn de cap propietat transcendental de les obres, sinó de les històries que som capaces d'explicar amb elles.
Amb tot això també podem entendre que si els museus de Madrid, que tenen centenars de vegades més pressupost que els catalans, estan farcits d'obres de mestres catalans que ja les voldríem a museus d'aquí, o poden guardar peces com el Guernica sense que ningú les reclami, és perquè tenir arxius nodrits i forts no és cap bajanada. En una nació lliure, la cultura dona un immens poder per explicar-te i reinventar-te quan i com vulguis, mentre que en una comunitat subjugada i pacificada aquest poder es va reduint a poc a poc.
