El sisè sentit
Sovint explic als meus amics de fora que els mallorquins, amb els anys, hem desenvolupat, per pur instint, una mena de nova facultat evolutiva: som capaços de mirar al nostre voltant eliminant els guiris del paisatge. No els veig. Jur que no els veig, tot i que sent la seva presència espectral com una mena de distorsió en el teixit de la realitat, cossos flotants en l’humor vitri.
Puc recórrer el centre de Palma sense creuar-me amb cap d’ells, però així i tot not les clapes: els espais en blanc que van puntuant el meu camí i que, si m’atur per fixar-m’hi, són, en realitat, les botigues i bars i hotels que estan fets per a ells i només per a ells. Perquè de la mateixa manera que el mallorquí, espontàniament, ha perfeccionat l’art de la visió selectiva, en la seva proverbial manya per a la cosa subtil, ha captat que hi ha certs llocs on ja no ens volen.
És la mescla d’aquests dos elements -la visió selectiva més l’acumulació d’espai vedat- el que em vola el cap, perquè caminar pel centre s’ha convertit en una experiència anàloga al somni lúcid: tot té un punt oníric i irreal, vagament amenaçant, en tot cas inquietant. Hi ha alguna cosa en tu que et posa en alerta. El que t’envolta no pot ser real, escapa a tota lògica humana, a qualsevol escala comprensible, com si visquessis un malson en què obres el quadern d’escola i te’l trobessis escrit en una llengua incomprensible, indesxifrable.
I l’efecte s’està estenent cap a la perifèria.
Ja no entenc porcions cada vegada més extenses d’aquesta Ciutat ni d’aquesta illa, però no és perquè sigui idiota (bé, sí, un poc) sinó simplement perquè aquesta ciutat ha deixat d’utilitzar el meu idioma per abraçar l’esperanto del capitalisme extractivista: ni un pam lliure de l’assetjament transaccional. Què pensaria Guy Debord, de tot això?
Sempre tenim l’opció de tornar a les coves, fent realitat els somnis humits anarcoprimitivistes. Potser allà hi trobarem una felicitat arcaica i perduda, el record de quan la vida era més senzilla i et podies morir d’un queixal corcat. Això com a mínim arreglaria part del problema, perquè està clar que hem de començar a fer lloc.
Palma vessa gent i les senyals subterrànies són inequívoques: aquí algú sobra i, per pura lògica de mercat, si no vens ni compres potser qui sobra ets tu. “Uso exclusivo para clientes”. Jo ja he encarregat la meva disfressa de criat per si de cas.
Però el més pervers de tot plegat és l’habilitat del mateix sistema per difuminar responsabilitats i ventilar culpes, caricaturitzant-nos com uns miserables que vendríem fins i tot els calçons blancs.
He de dir que els mallorquins podem presumir de molts defectes, però pens que l’avarícia, en tot cas, no és patrimoni exclusiu nostre, només que tenim la desgràcia de viure en un lloc on la gent vol anar. I ho entenc perfectament: a mi aquesta illa també també m’agradava. Encara m’agrada, a estones. Però és que cada cop em sent un poc més com el personatge de Haley Joel Osment a El sisè sentit, intentant ignorar presències fantasmals. Tot i que començ a sospitar que potser els morts som nosaltres.
